La història i el CATN
el passat català és, senzillament, un error polític
El passat 25 de juliol es va fer públic el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN): La consulta sobre el futur polític de Catalunya (vegeu http://ves.cat/hiJ5). És un informe relativament extens –té 220 pàgines–, que, de fet, és una ampliació d'un informe previ elaborat per l'Institut d'Estudis Autonòmics (IEA) en què s'identificaven, en el dret intern, fins a cinc procediments mitjançant els quals es podria convocar de manera legal una consulta (es pot consultar a http://ves.cat/erGn): els referèndums regulats i convocats per l'Estat a l'article 92 de la Constitució; la delegació o transferència de competències de l'article 150.2 de la mateixa Constitució; els referèndums previstos en la Llei catalana 4/2010; les consultes de la proposició de llei catalana de consultes populars no referendàries que actualment s'està tramitant en el Parlament de Catalunya i, finalment, la reforma de la Constitució. En fi, moltes possibilitats legals –que el capítol 4 de l'actual informe amplia– que depenen, tanmateix, de si s'aconsegueix o no un acord polític entre els governs d'Espanya i Catalunya. Cap de les alternatives a la falta d'acord no és bona, però el replegament no és tampoc cap alternativa. Almenys jo no la contemplo.
El present informe del CATN arrenca amb una detallada anàlisi sobre els suports que té la celebració de la consulta a partir d'observar els resultats tant de les eleccions autonòmiques del 2012, que van ser molt clares en aquest sentit, com de les enquestes publicades per diversos mitjans (El Periódico, La Vanguardia i l'Ara) i el CEO entre el 2012 i el 2013. La combinació de les dues coses mitjançant una estimació estadística permet copsar la magnitud del suport al dret a decidir i la distribució territorial per municipis. Aquest apartat no escatima cap detall i fins tot mostra diverses opcions, segons si s'inclou la totalitat del vot del PSC a favor o en contra de la consulta. Fins i tot en el pitjor dels escenaris, comptar tots els vots del PSC com si fossin contraris a la consulta, els partits que proposaven fer una consulta a les eleccions del novembre del 2012 van obtenir 2.159.196 vots (41,07%), mentre que el bloc unionista (incloent-hi el PSC, seguint l'esquema) va sumar 1.343.564 vots (37.06%). És un bon exercici, perquè cal ser realista i ja es veu que els actuals dirigents del PSC cada dia es desmarquen més i més del corrent majoritari de l'electorat català amb efectes letals per a ells: la pèrdua de quotes de poder, la fragmentació interna i la guetització en àrees geogràfiques molt concretes on es diputa el vot amb C's, PP i fins i tot PxC.
L'informe és impecable també quan presenta els arguments legitimadors de la celebració de la consulta des de la perspectiva de les democràcies liberals. Es nota que en el CATN hi ha, a més de bons juristes, reputats politòlegs i sociòlegs. La defensa de la conveniència d'una consulta per resoldre una disputa de caràcter eminentment polític es fa apel·lant a principis democràtics i de participació popular, així com a la necessitat de reconèixer la protecció de les minories. El desplegament argumental és solvent i respon a l'estudi de diferents teories polítiques, entre elles la de la secessió, entesa com un “remei” i no pas un “dret” davant l'existència “d'injustícies” palpables. La consulta, diuen els assessors del Govern, és una resposta democràtica a una demanda de sobirania reiteradament plantejada per la majoria de ciutadans des de la reforma de l'Estatut l'any 2006 i que la política espanyola no ha volgut atendre. La dignitat de l'informe és total. És per això que m'ha sorprès tant l'idealisme, la mistificació i la linealitat dels arguments continguts en l'epígraf 3.1 referits a la “legitimitat històrica”.
No sé si se n'han adonat, però entre els 13 signants del documents no hi ha cap historiador. Es veu que els historiadors serveixen per dedicar-se a la política estricta i no pas per dissenyar escenaris. La substitució dels historiadors per brillants politòlegs, economistes, sociòlegs, filòsofs, juristes i periodistes és un fenomen del qual sempre es queixava l'enyorat Josep Termes. I se'n queixava —i servidor reprèn l'argument— perquè es veu que tot el que és complexitat des d'un punt de vista jurídic, econòmic i sociològic esdevé primari, falsejat o idealitzat quan es tracta de parlar d'història. Deuen ser signes dels temps, perquè el catalanisme ha estat des dels orígens historicista i culturalista, per bé que ara, com explico en un article que es publicarà aviat a la revista VIA, ha deixat de ser-ho. No hi ha en l'informe del CATN cap argument historicista de veritat per reclamar res. Són set pàgines i mitja que, em sap greu dir-ho, són prescindibles. Que a aquestes altures del coneixement històric encara s'idealitzi el passat català és, senzillament, un error polític. L'envitricollada Catalunya d'avui que el CATN analitza tan bé és resultat, també, d'una evolució històrica complexa. És que si no, no entendrem res. Ni l'actual PSC ni C's. Què eren dos dels tres comissionats espanyols que van avortar la proclamació sobiranista de Macià el 1931? Catalans: Lluís Nicolau d'Olwer i Marcel·lí Domingo. És que no ha quedat provat que el famós Sis d'Octubre va ser fruit del pacte d'ERC amb les esquerres espanyoles per atacar el govern de dretes? És que no hi va haver franquistes catalans que van participar en l'intent de genocidi cultural? I tant, com ara hi ha unionistes que no volen que es faci la consulta i en altres èpoques hi va haver botiflers i lerrouxistes.
Fa anys, el prestigiós historiador Josep Fontana va publicar l'article Contra la unanimitat (Afers, núm. 10, 1990) que els recomano de llegir. Fins que una interpretació històrica sense unanimitats ni tradicions inventades no qualli entre, per exemple, els excel·lents professionals que han elaborat aquest informe, no anirem bé. Actuarem amb estadístiques però políticament a les palpentes. A les portes del Tricentenari del 1714 convindria no oblidar-ho, sobretot per no donar munició gratuïta als contraris al dret a decidir.