L'estat de la comunicació
La invasió de canals espanyols passa d'una proporció de 3 a 1 del 2011 al 4 a 1 de l'any passat
Sabem que els sectors de la comunicació i de l'audiovisual viuen hores baixes. No són per desgràcia els únics que han d'afrontar reduccions dràstiques de pressupost i de plantilles, i que han d'abandonar projectes de futur o d'expansió i sovint simplement han de tancar. Però el fet de compartir els efectes de la crisi amb molts altres àmbits no explica res dels peculiars drames que viuen els diaris, els mitjans audiovisuals, els mitjans locals, els seus empresaris i els seus professionals.
Per això resulta molt oportú el balanç de l'estat de la comunicació a Catalunya que s'acaba de presentar, coordinat per l'Institut de la Comunicació (InCom) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el títol Informe de la Comunicació a Catalunya 2011-2012, en versió paper i electrònica, un extens equip de trenta autors de les diferents universitats catalanes ofereixen un diagnòstic sectorial força complet de com s'ha acarnissat aquest bienni negre en cada un dels subsectors de la comunicació, sobretot en els més tradicionals. L'informe és el setè de la sèrie biennal amb què l'InCom ajuda des del 2000 a fer la crònica de la gran transformació operada en el món de la comunicació sobretot per l'eclosió d'internet i els seus desplegaments (com la WWW i l'entorn 2.0).
L'Informe té el mèrit d'afrontar el que podríem anomenar l'estat crític de la comunicació a Catalunya en el moment present. I crític en dos sentits. Primer, en la mostració d'unes dinàmiques que poden ser letals per a molts dels àmbits que havien assegurat el dinamisme del teixit comunicatiu català (mitjans locals, revistes culturals, produccions audiovisuals, retransmissions populars, etcètera). I segon, crític sobretot per aportar evidències del llarg camí (polític, econòmic, professional) que li falta recórrer a Catalunya per assolir els estàndards òptims d'un sistema de comunicació propi, potent i sostenible.
Cada un dels estudis sobre la situació de cada mitjà, subsector o aspecte transversal (com els grups de comunicació o la llengua) mereixeria un comentari particular. Per exemple, en la premsa diària, es constata que malgrat la crisi profunda del model periodístic, són escasses les iniciatives (tipus mur digital) per buscar noves vies de negoci. En televisió, es reafirma el lideratge de TV3, amb una audiència diària acumulada del 46,7, tot i les retallades aplicades. Però resulta preocupant la invasió de canals espanyols amb una proporció que passa del 3 a 1 del 2011 al 4 a 1 de l'any passat. En el cas del cinema, la reducció de produccions i d'ajudes públiques abocava gran part dels subsectors catalans a l'atur forçós o a la fallida. Pel que fa als grups de comunicació més importants amb activitat a Catalunya, la dependència estructural en relació als grups espanyols o amb interessos al conjunt del mercat espanyol queda ben documentada.
Aquest retrat dinàmic de l'estat de la comunicació a Catalunya suscita seriosos interrogants sobre el rol d'un sector clarament determinant en relació a l'impuls (o a la resistència més o menys hostil) al procés de transició nacional catalana i en la formació de climes d'opinió favorables o no. Com posa de manifest l'Informe, no sols la majoria de dades disponibles per al diagnòstic solen ser d'àmbit espanyol: la realitat mostra fins a quin punt l'estructuració del sector de la comunicació a Catalunya, en l'oferta i en el consum, és àmpliament subsidiària del sistema espanyol.
La pregunta de futur salta a la vista: què passaria en el supòsit d'una Catalunya sobirana, quan cada subsector de la comunicació s'hagi de plantejar la seva viabilitat econòmica? Els amics de l'InCom tenen per davant una tasca apassionant: pensar el pròxim informe (2013-2014) no tant com una nova edició de l'estat de la comunicació a Catalunya, sinó com la comunicació en un Estat nou.
