Turquia dins la UE?

Les recents protestes de joves urbans turcs contra el govern islamista de Recep Tayyip Erdogan han ocupat portades de diaris i han encapçalat informatius de ràdio i televisió, però han tingut una conseqüència política de gran magnitud que ha passat de puntetes als mitjans informatius. Aprofitant els aldarulls, i sobretot l'ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat turques, Alemanya, Àustria i els Països Baixos han forçat la cancel·lació de la represa de les negociacions entre Ankara i Brussel·les per a l'ingrés de Turquia dins la Unió Europea (UE), que ja haurien d'haver començat fa unes setmanes.

La complexitat del cas turc en relació amb Europa queda il·lustrada amb una dada: Turquia va formalitzar la seva petició d'accés a la UE l'any 1987, i els més optimistes no creuen que sigui una realitat abans del 2015. Altres creuen que aquest fet no succeirà mai. Les reformes estructurals que ha de superar el govern turc són tan ingents que són gairebé impossibles de dur a terme. Turquia no compleix els requisits europeus en drets laborals, drets de les dones, dret a l'objecció de consciència o el dret a la llibertat d'expressió, per citar-ne alguns. També té greus mancances en el respecte als drets humans, començant per la repressió sistemàtica contra el poble kurd. Però, per si tot això no fos encara un mur insuperable, Turquia té dos talons d'Aquil·les que converteixen la seva petició d'ingrés dins la UE en poc més que una quimera.

El primer escull insalvable és la qüestió xipriota. La UE està disposada a acceptar algun acord de mínims entre les parts enfrontades que inclogui les fronteres fixades en la intervenció militar turca del 1974, però la posició turca en aquest afer és absolutament rígida i inflexible. Per començar, Ankara no reconeix la República de Xipre, que és membre de ple dret de la UE. Aquest fet, ja gravíssim en si mateix, provoca que el govern turc no permeti que cap vaixell o avió grecoxipriota passi pel seu territori, un fet que infringeix absolutament la llibertat de moviments de persones i mercaderies que exigeix la pertinença a la UE.

El segon gran escull que bloqueja l'accés de Turquia a la UE és la qüestió armènia. Cap govern turc ha admès mai el genocidi dels armenis organitzat per Turquia, que va saldar-se el 1915 amb la mort de més d'un milió i mig d'armenis. Tot i que el Parlament Europeu (PE) ha rebutjat que el reconeixement del genocidi sigui un requisit obligatori per accedir a la UE, el president del PE, l'alemany socialdemòcrata Martin Schulz, ha dit que creu que hauria de ser una condició sine qua non. Obligatori o no, països com ara França, per no parlar de Grècia o Xipre, han convertit la qüestió armènia en un problema nuclear i la traslladaran a la taula de negociacions. Per si fos poc, el cas armeni té un altre front; Turquia manté tancada la frontera amb Armènia des del conflicte militar entre aquest país i l'Azerbaidjan, fet que topa amb l'exigència europea que els seus membres tinguin les fronteres obertes amb països tercers.

Diuen algunes persones ben informades que rebutjar Turquia pot fer que aquest país, que té un peu a Europa i un peu a Àsia, ens giri l'esquena i s'aboqui a un increment de l'islamisme i del nacionalisme antieuropeu. És possible. Però allò que és absolutament inacceptable és que, per evitar aquest escenari, s'accepti un nou soci dins la UE a qui se li permetin uns privilegis que, paradoxalment, són exactament contraris a l'esperit fundacional del moviment europeu.