Seductors d'estiu
El primer ministre del Regne de Noruega, Jens Stoltenberg, socialdemòcrata, amb vista a les eleccions del mes que ve, ha tingut la pensada de fer-se passar per taxista durant unes hores, per veure què els passa pel cap als ciutadans. És una enquesta irrellevant, perquè parlar breument amb uns quants usuaris de taxi en el centre d'Oslo un dia de juny no permet obtenir un retrat fefaent de tot el país, però demostra la necessitat que senten els polítics d'abillar-se amb uns tocs de bonhomia populista. Fins i tot el primer ministre del Regne d'Espanya, Rajoy Brey, de qui es diu que és lector habitual de novel·les històriques però que enguany ens imaginàvem examinant feixugues normatives i vells moviments comptables, ha dit que està llegint el Victus de Sánchez Piñol —“es un libro escrito en clave nacionalista pero muy interesante”, opina, amb un però pel mig que té el seu què—. Imaginar-lo submergit en la lectura comunica una placidesa que contrasta massa amb la conjuntura política, tan trontolladissa, però bé ho ha d'intentar. També el bisbe de Roma i vicari de Crist continua construint la seva imatge de persona simpàtica i deferent: la setmana passada va anar a saludar uns treballadors de la Ciutat del Vaticà, en una visita que tots els mitjans consideren “per sorpresa”. El que seria sorprenent és que hi hagués alguna sorpresa en un lloc on fins i tot els gats que ronden prop dels museus vaticans semblen atenir-se a algun cerimonial molt antic. Com més s'allarga la distància entre els governants i els governats, i la perplexitat d'aquests davant els designis d'aquells, més falta fa el gest conciliador. Perquè encara us segueixin, cal que els feu creure que no heu perdut del tot la condició humana, i que, com ells, lamenteu certs imponderables que, dissortadament, escapen a la vostra gestió. Fingiu, en petit comitè, una cordialitat que els afalagui; deixeu anar una confidència innòcua; feu veure que se us escapa una opinió molt personal, i les ganes que tenen de ser seduïts i de tornar a creure, us permetrà continuar una temporada més. Si no, si no us en sortiu, la distància s'anirà ampliant fins a obrir un abisme. Potser hi hauria una alternativa, la de no fer veure el que no és; la de plegar de voler ser simpàtics i assemblar-se al més vulgar de nosaltres; la de no fer trampes amb les xifres i dir les coses pel seu nom; però això encara li fa més por a tothom.
