Patriotisme gastronòmic
Chez Janou és un magnífic restaurant provençal situat rere la Place des Vosges, a París, i que un dia em recomanà el malaguanyat Pere Fages, recomanació que he fet extensiva a amics i coneguts. Es tracta d'un espai amable, d'ambient popular i cuina molt semblant a la nostra, un restaurant establert no pas a Marsella, Avinyó o Montpeller, sinó a la capital de França. L'establiment inspira confiança perquè ensenya les cartes i no s'amaga rere un cosmopolitisme eixorc, sinó que en fa bandera amb naturalitat. És un restaurant amb cambrers de no sé on i un cuiner negre, però provençal, vull dir que els plats que hi serveixen són característics de la Provença i cuinats a la manera d'allí: musclos, anxovada, llobarro, tonyina, brandada de bacallà, mandonguilles, crema cremada o menjar blanc... I els vins són també provençals, des d'un Château Neuf du Pape fins a altres Côtes du Rhône, així com diferents denominacions d'origen provençals, des de Cassis a Bandol, passant per Côtes de Luberon, de Provence, d'Aix-en- Provence o de la Vallée du Rhône Septentrionale.
El capteniment de Chez Janou és del tot normal, el propi de tot restaurant que fa de l'origen la identitat de la casa, la seva carta de presentació. Quan algú va a un restaurant xinès o italià o mexicà, ja sap bé què s'hi trobarà i si hi va és justament perquè coneix el pa que s'hi dóna i li agrada. Són cuines segures, sense sorpreses. I això, anant per aquests mons de Déu, és d'agrair. Sempre que fora de casa veig un restaurant italià se m'eixampla el cor, perquè ja n'intueixo els plats i com que són propers a la nostra cuina això em fa un cert efecte de taula de confiança, tot i que, lògicament, sempre hi ha sorpreses per ser oblidades. En tots aquests llocs, si és italià t'hi trobaràs oli d'oliva, pasta, alguns vins italians i grapa. Si és xinès, no hi mancaran els licors característics d'aquell país i, en el cas d'un mexicà, la cervesa coronada i el tequila no hi faltaran. Fóra inconcebible que no fos així, tant com si en un pub escocès no hi hagués whisky o bé que no tinguessin Guinness en un d'irlandès. I si això és així, fora de tots aquests països, a l'interior la cosa ja no ofereix cap mena de dubte enlloc. Bé, enlloc excepte a Catalunya...
No he fet mai la prova d'anar-me'n a la Rioja i demanar-los, posem per cas, un Priorat, un Montsant, un Penedès, un Terra Alta, un Tarragona, un Costers del Segre, un Alella, un Conca de Barberà, un Pla de Bages o, simplement, un vi amb DO Catalunya. I no ho he fet perquè el lògic i normal és que, a la Rioja, promocionin i consumeixin els seus vins, però també perquè, en cas que ho intentés, la riota general se sentiria des d'aquí. I el mateix passaria a la Toscana, la Borgonya o Bordeus. Acabo de llegir que només una de cada quatre ampolles de vi que es consumeixen a Catalunya són catalanes, de tal manera que la capital vinícola del país sembla ser més aviat la Rioja que qualsevol dels nostres referents geogràfics d'anomenada. I no deu ser pas perquè els vins d'aquí no hagin adquirit una qualitat altíssima, amb mostres que figuren entre els millors vins del món, sense discussió. Està bé conèixer, tastar i consumir bons vins d'altres indrets, però no pas descuidant els propis i sí, en canvi, valorant-ne les virtuts i contribuint així a l'economia nacional. No té cap sentit el nostre provincianisme vinícola, ni és just que en grans magatzems, bars o llocs de menjar acceptem com a normal que, en els menús del dia i les ofertes d'àpats, no aparegui mai cap vi català ni per equivocació. O bé que, a la majoria de restaurants, els vins del país hi siguin minoritaris, si no escandalosament marginals. A la Rioja, a Bordeus o a la regió castellana del Ribera del Duero ningú no ho acceptaria. Potser ja és hora que, aquí, fem semblantment i valorem més les nostres coses, començant per reclamar-les a tot arreu, com la cosa més normal del món, justament, perquè ho és.
