Mediterrània

El mar o la mar d'Homer. I de Baudelaire: “Homme libre, toujours tu chériras la mer.” Mar entre terres. O casolà; és a dir: Mare Nostrum. El de Maria del Mar Bonet, Serrat, Llach, Pep Piera o Alexis Eudald Solà. Ara i avui, el mar de la guerra, de la desolació, de l'epitafi a esperances velles i noves. Que avui és el mar de les pasteres del crit desesperat de la fam. O d'una Grècia calcigada pels destinataris del rebost de la seva saviesa. Una mar que ja no recorda els dolls d'esperança que tenien el nom de primavera àrab i ara és notícia permanent per tot allò que passa a Líbia, a l'antiga Pèrsia, a Tunis o a la trepitjada Palestina. Em destarota el relat de tot allò que passa a Egipte, un altre referent de la història d'allò que havia estat la Civilització, just quan som a punt de commemorar –no pas de celebrar-- que fa cent anys esclatava la I Guerra Mundial.

Atempta contra la Mediterrània un tal Arias Cañete, el ministre que havia promès desviar l'Ebre “por mis cojones” i que ara ha legislat, amb aires d'Àtila, per garantir els beneficis bords dels especuladors d'avui... que demanaran, demà o demà passat, que els indemnitzi perquè els haurà malmès el negoci d'avui.

He parlat del 1914: aleshores, van ser moltes les veus que deien no a la guerra, lluitaven per la pau. El seu va ser, en principi, un combat estèril. Massa interessos van ofegar les veus que clamaven a favor de la pau. La història ens demostra, tot amb tot, que era l'únic camí, l'única sortida viable. Contra el seny, els interessos de la indústria armamentística, que va fer seves les legítimes conquestes de la ciència i de la tècnica. Conquestes, ep!, que haurien pogut resoldre moltes de les desigualtats socials, moltes de les submissions, moltes passions il·legítimes dels colonitzadors folls. I estúpids. Els que, cent anys més tard, atien la guerra, totes les guerres. Fins i tot les que enverinen els efectes dels processos migratoris, dels desastres mediambientals, dels fanatismes religiosos, espuris com tota religió. Com diuen a Madrid: “¡Que Dios nos coja confesados!”