Objectiu, matar la Via Catalana
No hi deu haver cap polític mínimament conegut que no hagi fet algun cop afirmacions de l'estil “cal tornar la política als ciutadans”, “cal treballar per acostar la gent a la política” o “cal lluitar contra la desmobilització de la societat” i bla, bla, bla. Mantres destinats a fer el simpàtic en èpoques de baixa participació electoral o de descrèdit general dels gestors de la cosa pública. Avui, i aquí, la cantarella no funciona. La societat catalana és un exemple únic d'activisme de base en una Europa desmobilitzada durant anys i actualment desconcertada pel benestar minvant. A casa nostra la població ha desbordat els polítics i estira el carro amb una empenta transversal, multitudinària i perseverant. A Catalunya hi ha una idea potent capaç d'aglutinar voluntats, moure culs de les cadires i activar la imaginació. Una part molt important d'un país lluita per un ideal democràtic. Un ideal que no és ni el dret a decidir, ni el federalisme, ni la indignació, ni l'autonomisme, opcions legítimes però incapaces de convocar masses. A Catalunya la gent que surt al carrer ho fa per la independència. I ara que tenim tants ciutadans engrescats per un objectiu (més o menys desitjable i més o menys majoritari, però que és aquest i no cap altre), la partitocràcia més immobilista i els mitjans que prefereixen crear l'actualitat abans que formar-ne part bombardegen el procés. Boicotejar allò que representa la Via Catalana podria generar més frustració que no pas no sumar prou per la independència. Perquè desmotivar el capital humà actiu posa en risc no només les ganes comunes de ser sinó, sobretot, el desig col·lectiu de fer.
