Dues cartes manuscrites

He rebut dues cartes manuscrites el mateix dia. Si ja és prou rar rebre una carta escrita a mà entre la quotidiana ració de factures i propaganda, dues és d'una excepcionalitat notable. Afegeixo l'adjectiu postal, perquè en la llengua quotidiana correu ha absorbit l'extensió electrònic, de manera que, per referir-nos al sistema tradicional que es reparteix a domicili, ens veiem pràcticament obligats a dir correu postal per distingir-lo de l'altre. En canvi, no tenim cap confusió quan parlem de cartes i de missatges. Un apunt lingüístic al marge: l'anglès informal distingeix entre l'e-mail i l'snail-mail, un joc sintètic de paraules, perquè snail vol dir “cargol” i el correu convencional sembla avui tan com si anés a pas de cargol.

Deia que em van arribar dues cartes manuscrites en un mateix dia. No és el meu propòsit fer un cant nostàlgic a la cal·ligrafia manuscrita ni evocar els temps en què les cartes eren la forma de comunicació de la gent. Em centro només en la conservació. Gràcies a les cartes de Mozart avui podem resseguir la seva vida i la seva obra, la ingent correspondència de Víctor Balaguer que es guarda a la biblioteca del seu nom a Vilanova i la Geltrú permet conèixer per dins el segle XIX català i espanyol, i són d'un gran interès l'epistolari de figures com Verdaguer, Riba, Rodoreda, Sales, Coromines, Pau Casals, Torras i Bages, Vicens Vives, etc.

Avui no s'escriuen gaires cartes, però sí molts missatges electrònics i comunicacions telefòniques abreujades que tenen una funcionalitat basada en la immediatesa. Però què en quedarà de tot això? Es podran conèixer demà els missatges intercanviats avui entre Jaume Cabré i el seu editor, per exemple? O les anotacions que un corrector proposa a Miquel de Palol? O els criteris d'Eduard Márquez per fer una tria de contes? Quedarà algun rastre de tot això en les cendres cibernètiques del futur?