El ‘totum revolutum' eclesial
Enguany hauria pogut ser l'Any de Joan XXIII. Hi ha tres efemèrides seguides que ens el recorden, però ja han passat. Han passat en silenci, per no molestar el personal. És l'Any de la Fe, segons va declarar Benet XVI abans de dimitir. Va ser com si es curés en salut. La fe és un tema recurrent, però no innocent. És una invitació a tancar els ulls. Amb els ulls tancats es pot ser molt bel·ligerant. L'Any de la Fe, per a mi, va ser com rebre un pal de cec. Per sort, no em va tocar, perquè el vaig veure venir. Vaig aprendre de Joan Fuster a fer-me aquesta senzilla pregunta: “Quan dius no, a què dius sí?” Ratzinger va començar molt aviat a dir no al concili (i amb ell, a Joan XXIII) i va acabar dient sí als lefebvristes, amb els quals va mantenir sempre bones relacions. Primer, en secret i després, obertament. Però, en fi, no ens apartem del tema. Quines són les tres efemèrides que he esmentat al principi?
Dites per ordre cronològic, són les següents: 11 d'abril del 1963, publicació de l'encíclica Pacem in terris; 13 de maig, presentació de l'encíclica a la seu de les Nacions Unides, tot un esdeveniment que no s'havia donat mai, i, finalment, el 3 de juny, el dia de la mort de Joan XXIII. Abril, maig i juny, tres mesos seguits, de bon recordar. L'últim, el tinc tan gravat a la memòria que només de pensar-hi m'emociono. Perquè la seva mort la vaig viure a Roma, a la plaça de Sant Pere. Ho he explicat moltes vegades; perdoneu-me que ho faci una vegada més, en l'escaiença del cinquantè aniversari. Eren les 19.49 quan es va saber que havia tancat els ulls. Les campanes començaren a tocar a mort. L'última llum del capvespre es va anar apagant, mentre els que érem a la plaça de Sant Pere (més de cent mil persones) ens posàrem a plorar i, un rere l'altre, ens anàrem agenollant. De manera que només va quedar dempeus l'obelisc. Vista de lluny, la plaça de Sant Pere del Vaticà devia semblar la Meca. I mai millor dit, perquè la submissió (islam vol dir ‘submissió a Déu') no tardaria a presentar-se. Abans, però, faria acte de presència una cosa que jo no sabia ni que pogués existir: l'odi teològic que la cúria havia anat covant contra el papa Joan. Raó de més per pensar que era bo de debò. Bo en el sentit evangèlic de la paraula, que és l'única accepció del mot capaç de despertar odi. L'odi teològic porta directament a la crucifixió del just.
D'aquestes tres efemèrides, la més sensible és la tercera. No hauria costat gens, enguany, dedicar-li la nostra atenció. Sobretot sabent com sabem que, probablement, quan l'Any de la Fe s'acabi, Joan XXIII serà canonitzat, a remolc (ai!) de Joan Pau II, anomenat “el Gran” pel seu delfí Ratzinger, en un últim intent (imagino) de salvar els mobles, d'un pontificat amb molta tramoia i poc argument. El cas és que la canonització oficial del papa Joan serà una redundància. Són tres les vegades que ha estat proclamat sant, tal com es feia en l'Església del primer mil·lenni (sant per aclamació). La primera, el mateix dia de la seva mort. L'esclat de dol va ser tan universal, que no ho podia ser més. Les llàgrimes deien “hem perdut un sant”. I les banderes de l'armada soviètica, onejant a mig pal al port de Gènova, ho confirmaven. Les altres dues vegades van tenir lloc a l'aula conciliar (setembre del 64 i octubre del 65), i ambdues la cúria ho va impedir. Que ningú s'estranyi, doncs, de tot el que hem anat sabent després. La cúria ja estava podrida abans que ho sabéssim. Això fa encara més meritòria la santedat de Joan XXIII: va viure quatre anys, set mesos i sis dies en plena foguera de les vanitats i de la cobdícia i ni tan sols en sortí socarrimat. Ni tampoc va cedir mai a la temptació de condemnar suposats heretges, aquesta debilitat dels papes, que ve a ser com una drogodependència. Només cal veure Ratzinger (abans i després del part). Veníem d'una època de santa croada, beneïda piadosament per Pius XII (valgui la redundància), durant la qual tothom era catòlic i, d'aquests, molts ho eren de comunió diària. Arribà el papa Joan i s'acabaren tots els excessos. L'Església esdevingué dialogant. I parlant la gent s'entén. Però quan ell ja no hi era, s'ajuntaren els de comunió diària amb els d'excomunió diària, en un totum revolutum eclesial realment explosiu. I aquí ho deixem. Que acabeu de passar un bon estiu.
