Ningú no ho va dir

És així. Ningú no va dir quan va ser l'hora –o més recentment– cap frase de l'estil “jo no dimitiré si el tren convencional es cobreix, però sí en el supòsit que el traçat fos pel viaducte”, ni consta així en cap acta de cap ple municipal de cap consistori conegut. Igualment, tampoc no queda registrat cap “no dimitiré si el parc Central torna a ser el que va ser, però sí en el supòsit que no el reconegui ni el pare que el va parir”. Són possibles afirmacions fictícies basades en respostes reals, que sí que consten per escrit. Són variacions, sintàcticament més elaborades, d'aquella més senzilla i popular que promet “ho faré quan les granotes tinguin pèl”, en referència, presumptament, al parell d'amfibis de ferro de Ramon Maria Carrera Savall que tots recordem, instal·lats damunt la pell del parc, envoltats de verdet i protagonistes de mil i una fotografies amb els nostres fills i nebots cavalcant-los, amb la boca i els ulls ben oberts (granotes i nens), camí del vermut de cap de setmana a La Boireta. Ara resten amagades, a diferència de l'Europa (l'amagable) d'Andreu Alfaro, esperant el petó màgic que les retorni al seu lloc. La fundació Príncep de Girona alguna cosa podria fer respecte a això; hi està cridada. Ningú no ho va dir explícitament, però, pels quatre rius d'autosatisfacció vessats en aquesta darrera dècada cantant les excel·lències de l'adéu al formigó elevat, alguna cosa grossa hauria de passar, més enllà del convencional i les convencions. Més enllà de rebre, en exclusiva, veïns de proximitat i comerciants de quilòmetre zero. Més enllà de la llista infinita de totes les persones implicades des del moment de la definició i el traçat fins a la construcció, explotació i posada en servei de la línia d'alta velocitat de què Adif, suposem, disposa. Més enllà de més in-info-informació.

Dues propostes per tancar aquesta galeria i el darrer diumenge d'agost, i ensucrar l'embolic transversal –de l'Avellaneda al pont Major– en què ens han ficat. La primera, solució borbònica: “Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar”, dita en pilotes. I la segona, planiana (de l'Albert): “Ho sento molt, i ho sento molt, i ho sento molt, però així són i estan les coses, un dia fresques i un dia seques.”