Calorades

Tot i que aquest estiu els homes del temps francesos que fan prediccions, com alguns economistes, es van equivocar dient-nos que enguany l'estiu nostre seria fred i plujós, fins avui la calor i el sol han estat molt presents. I ja se sap de les calorades tenen uns efectes perniciosos que sovint afecten el raonament assenyat i prudent. Atribueixo a una calorada l'informe que va fer el defensor del poble en què afirmava que una gran quantitat de nens a Catalunya passen gana. Aquesta afirmació va ser desmentida ràpidament pels pediatres de Catalunya. L'excusa que jo dono a una afirmació tant contundent i, com sembla, tan poc meditada, és que el procurador ciutadà, fent ús del seu dret a unes vacances, va ser víctima d'una calorada.

És clar que a Catalunya els sis anys de crisis passen factura, i que tenim bosses de pobresa que ja no coneixíem, o és que cal dir a l'il·lustre advocat que el país s'ha empobrit? I quan la riquesa falla, en surten els efectes. Però aquí, com en els millors llocs, som un país solidari, molt solidari, i la societat civil, aquesta societat que la majoria de cops s'ha hagut d'estrènyer el cinturó mentre ha vist que els defensors continuen amb el mateixos cotxes oficials de luxe i xofer, fan, com mai, aportacions d'ajut a les organitzacions que atenen els que no tenen res. Només cal atansar-se a Càritas, el Banc dels Aliments o d'altres per veure amb quina eficiència i dignitat procuren assegurar un mínim d'aliments als que ho necessiten.

També podria ser una calorada, però aquest cop del sol del nord, la proposta del president de l'Eurocambra quan demanava, més o menys, que s'obligués la banca a donar crèdits. “No podem permetre que les entitats financeres agafin diners a un interès pràcticament a zero del Banc Central Europeu, només per apilar-lo o invertir-lo en el seu propi benefici.” Amb això del crèdit bancari sovint s'hi fa molta demagògia i assumint el risc de no ser políticament correcte, m'explicaré. La capacitat de crèdit és limitada i avui el competidor principal de les empreses és el govern, que acapara molta part del finançament. En segon lloc, venim d'una època en què el sector bancari va fer les coses molt malament, un fet que a Catalunya ens ha costat tot el sector de caixes, i l'error va ser la lleugeresa a concedir crèdits. Ara hem tornat a la racionalitat, i les exigències en la concessió de crèdits són més fortes. Les empreses ho tenen més difícil, però tot i les exigències, la morositat torna a nivells rècord. Al juny va assolir l'11,6%, el total dels crèdit dubtosos és de 176.420 milions d'euros, tot i haver traspassat bona part de la cartera de les inversions dubtoses al Sareb. Aquestes dades necessàriament suposen més prevenció per concedir crèdits, i que siguin més cars.

I una altra calorada són les declaracions d'un alt càrrec de la Comunitat de Madrid, que es vantava que més d'un miler d'empreses catalanes s'havien deslocalitzat de Catalunya per anar a Madrid. I curiosament aprofitava per dir-nos que nosaltres malgastem els diners, entre d'altres, amb un Defensor del Poble. No és nou que Madrid usi el seu poder de capital per atraure empreses; de fet ells no entenen, i combaten amb totes les armes quan una empresa vol anar de Madrid a Barcelona. Però hem de ser honestos i conec algun empresari d'aquí que té empreses domiciliades a Madrid perquè allà no el molesten les inspeccions fiscals. I hi ha gent domiciliada a les Canàries per beneficiar-se'n fiscalment. En cap cas no és per la “deriva nacionalista”. Dir això és una altra calorada.