Cinquantenari d'unes declaracions a ‘Le Monde'

Aquesta tardor es commemora el cinquantenari de les declaracions (en defensa de la justícia, la llibertat, la democràcia i la identitat catalana) de l'abat Aureli M. Escarré al diari Le Monde. En l'àmbit global, aquesta commemoració catalana no tindrà el ressò mediàtic d'una altra, la que es fa als Estats Units amb motiu del 50è aniversari del discurs de Martin Luther King contra la segregació i en favor dels drets civils. Així i tot, hi ha un rerefons històric comú entre les declaracions d'Escarré a Le Monde i el discurs I have a dream de Luther King.

Més enllà de les repercussions, sempre m'ha agradat recordar la gènesi de les declaracions d'Escarré i em sembla que convé recordar-la a cada generació de catalans, ja que és un exemple d'iniciativa emprenedora patriòtica des de la base per mitjà de l'aprofitament d'alguna escletxa del poder. Un dia de la tardor del 1963 en què José Antonio Novais –corresponsal a Espanya de Le Monde– visitava Barcelona va posar-se en contacte amb Josep Benet i Albert Manent. Tots dos –d'acord amb l'abat– li van parlar de la possibilitat que Escarré fes unes declaracions. Novais va consultar-ho amb el diari i, després de rebre'n l'autorització, Benet i Manent s'encarregaren de conduir-lo fins a Montserrat. El moment concret de les declaracions l'ha explicat posteriorment el mateix Manent: “L'abat no es trobava gaire bé, però estava madur pel que anava a fer, tot i que en principi no li deixaven fer declaracions escrites o amb qüestionari de caire polític. La fórmula va ésser senzilla: durant mitja hora l'abat s'engegà com una metralladora, indignat; i, atònit, Novais anava prenent notes. En sortir, el periodista feia uns ulls d'esperitat i d'incrèdul. Jo li vaig preguntar: ‘¿Verdad que es muy cuco?', i ell em va contestar: ‘¡Pero si está muy lanzado!'. Aleshores, amb alguns monjos –Boix, Taxonera, Estradé, Busquets–, ens vam asseure per a posar en ordre les notes de Novais. Primer va caldre establir un ordre de preguntes i de respostes que no existia. Després, anar donant caire periodístic al material acumulat. La feina era delicada i els mateixos monjos, més que nosaltres, es veien preocupats. Es va muntar un text ben estructurat, variat i duríssim contra la globalitat de les actuacions del règim franquista.”

El 14 de novembre del 1963 les declaracions de l'abat Escarré sortien publicades a tres columnes i a primera pàgina de Le Monde. Un dia abans, però, ja havien sortit publicades al diari brasiler O Estado de São Paulo, del qual Novais també era corresponsal. Un dels primers que es van irritar fou Manuel Fraga –ministre d'Informació i Turisme–. No va poder expulsar Novais de l'Estat perquè tenia la nacionalitat espanyola, però al cap de dos anys, en ocasió d'una manifestació d'estudiants, Novais fou detingut i se li va retirar el passaport. Fraga prohibí l'entrada de Le Monde a Espanya mentre Novais en fos corresponsal i, més tard, acabà prohibint explícitament l'entrada de Le Monde.

Els teletips de tot el món van difondre la notícia de les declaracions. A l'ambaixada espanyola de París va pujar la tensió. El Ministeri d'Informació i Turisme va endegar una campanya contra l'abat, i el d'Afers Exteriors es va ocupar de queixar-se al Vaticà. També es va distingir pels seus atacs a l'abat Escarré fray Justo Pérez de Urbel –abat del Monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos i afiliat a FET y de las JONS–, qui acusà l'abat català de ser una persona “intrigante” i “enredadora” i el titllà d'“abad dimisionario”.

El 12 de març de 1965 l'abat Escarré marxava en avió cap a Milà. Les causes de l'allunyament d'Escarré –per bé que contenien un rerefons polític inequívoc– responien més concretament a una decisió interna de l'Església. No cal parlar d'exili polític, però sí d'exili polititzat, sobretot per les repercussions que tingué i perquè contribuí a mitificar la figura resistent de l'abat. La Santa Seu cedí a les exigències que feien el Ministeri d'Afers Exteriors, l'ambaixador Antonio Garrigues i el cardenal Hildebrando Antoniutti (exnunci i reconegut franquista) perquè Escarré fos traslladat fora de Catalunya. “La Secretaria d'Estat m'ha invitat o demanat que jo deixés una temporada Catalunya, degut a la pressió exercida pel govern de Franco a la Santa Seu. Aquesta indicació de Secretaria d'Estat és l'única i autèntica causa del meu allunyament”, consta en la versió oficial signada pel mateix Escarré.