Cal negociació a Egipte

Egipte no trobarà solució al conflicte sense negociació, però com més morts es produeixin, més difícil serà no caure a l'abisme. La delegació nord-americana ha fracassat en el seu primer intent, així que els estats àrabs que donen suport a cadascuna de les parts, les haurien de forçar a asseure's al voltant d'una taula. Turquia i Qatar haurien de pressionar els Germans Musulmans després d'haver-los sostingut econòmicament l'any passat, i l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Kuwait (i sobretot els EUA) haurien de condicionar qualsevol nova ajuda econòmica al nou règim a una veritable voluntat de negociació. Aquesta implicaria, necessàriament, un alliberament de l'expresident Mursi, per una renúncia d'aquest al poder i per la formació d'un govern d'unitat nacional que prepari un nou procés democràtic. Malauradament, cada vegada ens trobem més lluny d'aquest escenari. I Europa, de nou, està fora de joc!

Tot i que la presa de poder a càrrec dels militars sigui inacceptable des del punt de vista democràtic, el seny polític no aconsella que el poder sigui retornat als Germans Musulmans, tal com aquests demanen. L'exèrcit, inflexible, és cada vegada més a prop d'il·legalitzar la germandat. Això ens situaria en la “casella de sortida”, no en la caiguda de Mubàrak, sinó en la de 1954, quan Abdel Nasser els va il·legalitzar i reprimir. Un pas enrere de més de 30 anys d'acostament cap a la democràcia des que el 1978 van renunciar públicament a l'ús de la violència a Egipte, encara que no a la lluita per la causa palestina. Els partidaris de la violència van ser obligats a agrupar-se a l'entorn d'una altra organització, la Gamaa Islamiya, que va assassinar el president Sadat el 1981. Progressivament, no sense intensos debats interns, els Germans Musulmans han anat acceptant la lògica dels partits polítics. Tot i això, com que segueix sent una organització fonamentalista pel que fa a la religió, no ha aconseguit una fonamentació islàmica de la democràcia. Per això, en arribar al poder, van afanyar-se a començar un procés d'islamització dels codis jurídics.

Un escenari amb els Germans Musulmans il·legalitzats abocaria el país a una permanent situació d'inestabilitat amb esclats de violència periòdics, la gravetat dels quals dependria de la posició que prenguessin els seus dirigents. Si és d'una certa moderació, se'n desprendran moviments com el de l'antiga Gamaa Islamiya o com el GIA d'Algèria dels anys noranta, que buscaran el suport d'Al-Qaida. Si, per contra, fessin una crida a la lluita armada –tot i que dubto que ho facin de forma oberta–, ens trobaríem en el pitjor escenari possible.

Per ara, la violència s'està dirigint cap als militars, edificis governamentals i esglésies cristianes, vistes com a col·laboracionistes amb el règim militar. Certament la comunitat copta va aplaudir unànimement el cop militar i el papa copte es va fer present en el moment de l'anunci, però també hi era la màxima autoritat islàmica del país, el rector de la universitat Al-Azhar. En realitat, no podem dir que el poder militar sigui “laic” però almenys sota el règim de Mubàrak es van poder construir centenars d'esglésies i restaurar-ne d'antigues, pagant, això sí, els suborns corresponents per agilitzar el procés burocràtic.

El rebuig dels Germans Musulmans a la mediació del rector d'Al-Azhar, perquè el consideren un instrument del poder, obre la via a la justificació d'atemptats contra els mateixos musulmans declarant-los “infidels”. Seria la base ideològica necessària per a la irrupció d'atemptats indiscriminats del terrorisme de justificació islàmica. Al principi de l'estiu, una quarta part de la població egípcia es va manifestar per tornar als “alls i cebes d'Egipte”. Ara, novament, viuen sota l'esclavitud del poder militar.