Empatx de festivals

Com tothom sap, a mitjan segle XX, la costa catalana va ser engolida per un tsunami de proporcions gegantines. Tot el litoral va experimentar mutacions demogràfiques, paisatgístiques, arquitectòniques, urbanístiques, econòmiques, laborals, socials, culturals, cíviques i morals. La costa catalana va cremar les naus –en sentit figurat i sovint en el propi– i va encetar un nou camí sense retorn.

En el punt culminant d'aquell procés, algú es va adonar a temps que calia disposar d'antídots per compensar la deshumanització creixent del territori. Alguns van començar a treballar en la revitalització del patrimoni històric i d'altres van maldar per revifar el patrimoni cultural. A Sant Feliu de Guíxols, l'any 1962, aquests dos esforços van coincidir feliçment en una iniciativa que els unia a tots dos: el Festival de la Porta Ferrada, que lligava les músiques de sempre amb les pedres d'un monument singular. Aquesta experiència pionera es va estendre com una taca d'oli per tots els municipis costaners de Catalunya i va penetrar a poc a poc a les poblacions de l'interior. Aquest estiu, ja no hi ha hagut poble ni poblet que no hagi tingut el seu festival: des dels històricament consolidats fins als improvisats a última hora; des dels desaforadament publicitats i mediàtics fins al amagats en els racons més humils; des dels rigorosament dedicats a la devoció dels melòmans fins als convertits en aparadors per a la pomposa exhibició dels assistents, disposats a aplaudir amb el mateix fervor les grans formacions orquestrals i els sorollosos grups de rock, les primeres figures de l'òpera i els cantants melòdics més impresentables.

Arribats a aquest punt, s'ha començat a qüestionar si té sentit una proliferació tan massiva de l'oferta estiuenca. És cert que cada festival té el seu públic, però també ho és que hi ha un públic transhumant que vol aprofitar-ho tot i que deambula indiscriminadament de festa en festa i de concert en concert. Podria ser, doncs, que els festivals acabessin morint d'èxit, amb la gent embafada de tanta música, arruïnada de tant pagar entrades i rebentada de tant anar amunt i avall.