Bagul d'estiu
La guerra és una llauna
llaunes per la competència
Avui en dia no tindríem refrescos de llauna si no fos per Napoleó Bonaparte. No és que ell en degustés –no va tenir aquest privilegi–, però va ser el primer a encarregar, el 1795, un concurs per trobar un mètode que permetés conservar el menjar dels seus soldats amb prou garanties de no contraure malalties. Allà hi trobem, doncs, els orígens de la moderna llauna d'anella.
Qui va satisfer l'ambició de l'emperador va ser un reboster anomenat Nicolas Appert, que va ser qui va guanyar els 12.000 francs del certamen napoleònic. Ell va proposar cuinar els aliments, introduir-los en recipients de vidre o ceràmica i segellar-los de manera hermètica, sense aire, i amb una tapa de suro. Un cop fet això, el recipient s'escalfava amb aigua bullent per matar gèrmens bacteris i proporcionar, tanmateix, longevitat a l'aliment guardat. Trigaven tres mesos a caducar.
L'invent, però, tenia un problema: el vidre era pesant i es trencava fàcilment. Va ser l'anglès Peter Durand qui el 1810 va patentar al Regne Unit un mètode per envasar els aliments en pots de ferro forjat i també segellats al buit. El procés era extraordinàriament complicat i s'havia de treballar amb els aliments fins a sis hores per tenir-los correctament preparats. Això va convertir el menjar en llauna, curiosament a ulls nostres avui, en un símbol d'haver assolit un cert estatus entre la classe mitjana europea.
La comercialització massiva de les llaunes de conserva no s'assolirà fins a mitjan segle XIX als Estats Units.
El pas del menjar a la beguda envasada és relativament recent. La primera llauna de tapa plana de beguda va veure la llum el 1935, però la comercialització d'aquest nou envàs no va arribar fins al 1965 amb la introducció de l'anella. El pare de la criatura de l'obre fàcil és Ernie Fraze, un enginyer de Dayton Reliable Toll Company, que el va idear en col·laboració amb Alcoa. Fins al 1980 no s'introduirà al mercat l'anella que no es pot remoure, la més comuna avui en dia.
Els primers intents d'envasar cervesa en llauna daten de 1909, malgrat que els seus promotors no n'estaven gaire convençuts: patien per la reacció química entre el metall i el contingut i no estaven convençuts que el tancament pogués suportar la pressió interior. Les principals marques del moment (Busch i Pabst) no van treballar aquest concepte fins a 1930.
La primera llauna de cervesa l'enllauna el 1935 l'empresa Krueger, de Newark. La tapa era plana, malgrat que durant un temps va conviure al mercat amb altres dissenys rivals que tenien coll i tancament de tap corona. Al final de la dècada dels cinquanta aquestes desapareixen definitivament. Curiosament, Coca-Cola no llança les primeres llaunes fins al setembre de 1959 i ho fa per la pressió de la competència: Pepsi? No; la Royal Crown Cola.
