Als egipcis ja els suaven els peus

A l'estiu, els peus nus envaeixen els carrers. Amb el pas dels anys s'ha generalitzat l'ús de les xancletes a tota hora i a qualsevol lloc, tot i que primer semblaven d'ús reservat a les platges i piscines, cosa que ha produït algun encès debat sobre l'estètica i la conveniència de plantar-se arreu amb un calçat més que informal.

Les xancletes són una evolució de les sandàlies, l'origen de les quals es remunta a l'antic Egipte –on fins i tot tenien un jeroglífic propi. N'hi ha de documentades de l'any 4.000 abans de Crist, i al Museu Britànic se'n conserven unes del 1.500 abans de Crist. Per bé que podien ser fetes de diversos materials, el més comú de l'època era el papir i les fulles de palma, un material –aquest darrer– que també feia servir la tribu dels massai a l'Àfrica. La xancleta sembla un patrimoni comú a diverses cultures. A l'Índia, les més corrents eren de fusta; a Espanya, d'espart (segles VI i V aC), i també es pressuposa que les feien servir els inques.

El que ha inspirat, però, les modernes flip-flop –deuen aquest nom al soroll que fan les sandàlies quan xoquen contra el terra mentre es fa la petjada– són les japoneses zori, un tipus de sandàlia que els americans van exportar de l'illa del Pacífic després de la Segona Guerra Mundial, fins al punt que durant els anys seixanta es va convertir en el calçat de moda dels californians.

Malgrat que es coneix d'on s'han importat, hi ha un cert debat sobre la paternitat de les modernes xancletes. Hi ha qui afirma que les va inventar Morris Yock a Nova Zelanda als anys cinquanta i que les va patentar el 1957, però altres fonts atribueixen la modernització de l'antic calçat a John Cowie, que és qui havia transformat les xancletes de fusta japoneses (també es feien amb palla d'arròs) en un calçat de plàstic durant els anys quaranta i que disposava de factoria pròpia a Hong Kong.

Mentre el món es baralla per l'autoria d'un dels calçats més comuns de l'estiu, convé reivindicar l'ús de certs calçats típicament catalans que, tot i que s'usen més a l'estiu, es poden fer servir en qualsevol temporada. És el cas de l'espardenya. Una peça amb la sola de fibra d'espart o de cànem. Per bé que és utilitzada al Principat, el País Valencià i en algunes zones de Múrcia, per la seva lleugeresa va ser utilitzada per les tropes de la Corona d'Aragó. L'espardenya típica de l'Empordà és blanca i cobreix amb tela tot el peu, per bé que la de betes deixa respirar força més el peu. Ha estat el calçat tradicional dels pagesos, sobretot a les zones poc humides.

En l'àmbit dels Països Catalans, i que ara s'exporta arreu, és d'ús comú també l'abarca, coneguda amb el nom de menorquina. El seu origen, com en el cas de l'espardenya, també és rural i està lligat a l'esdevenir del món pagès a l'illa de Menorca, perquè el calçat de sola forta però d'estructura senzilla permet treballar els pagesos sobre un terreny escarpat i pedregós, propi de l'illa. Hi ha indicis que els cartaginesos que van estar a Menorca el 200 aC portaven un calçat similar, però qui les va documentar per escrit per primer cop va ser a finals del segle XIX, com no tractant-se de les Illes!, un alemany...