anàlisi
Estiu, quin estiu!
Avui podríem dir que socialment i políticament s'acaba l'estiu, i ja comencem aquesta llarguíssima tardor que ens ha de portar al fred de l'hivern. El calendari és una de les poques coses inamovibles i, per tant, previsibles, un fet que és d'agrair en un país i en un món que cada dia sembla que han entrat més severament en una gran entropia. Els que enyorarem l'estiu i la calor, la tardor ens afecta molt, especialment quan la caiguda de les fulles ens esperona l'excés de sensibilitat al·lèrgica. És un fet comparable a l'esclat de vida de la natura a la primavera. I per quan aquesta mena de melangia periòdica aflora puntualment pel compàs del ritme del rellotge natural, només tenim com un poderós antihistamínic els somnis d'aquest poble nostre i la mobilització que de ben segur farem el dia de la Diada Nacional. Ja només per aquest atreviment de mostrar a tot el món qui som i què volem, compensa deixar el que hem deixat i posar-nos a caminar.
Si deixem de banda les informacions favorables i contràries a la Via Catalana, la resta ha canviat ben poc. Continuen com a arguments principals de les tertúlies i dels titulars dels diaris: Bárcenas, Gibraltar, Método 3, els ERO d'Andalusia... és a dir, si el juliol haguéssim deixat de llegir la premsa, escoltar les ràdios i mirar les televisions, i avui ho recuperéssim, veuríem com res no ha canviat i tot continua igual. Fins i tot continuem amb els mateixos pressupostos prorrogats.
Però mentre el país polític continuava caminant i fent el mateix camí que la sínia, una part del país ha atès el que segurament serà l'any turístic més important. I realment em posa de mala manera quan escolto massa sovint minimitzar aquest fet. Alguns hi veuen com una desviació dels turistes cap a casa per les revoltes socials dels competidors. D'altres ho atribueixen al resultat d'un abús dels empresaris vers els seus treballadors per oferir preus barats. Segurament que hi ha una petita part d'això, però Catalunya fa anys que té una indústria turística potent capaç de competir amb qui sigui. I pels que asseguraven un apocalipsi amb la “taxa turística”, cal recordar-los que tot aquest èxit l'hem assolit l'any de la introducció de la taxa.
És clar que m'agradaria tenir un país molt més industrialitzat. De fet, he dit més d'una vegada que el poder i el reconeixement internacional dels països va molt lligat amb el poder i el reconeixement de la seva indústria. I ho repeteixo avui, quan les exportacions ens demostren que també podem competir en un món obert. Però encara ens falta molta massa crítica d'empreses.
L'atur és una creu que mentre no canviem l'estatus quo nostre difícilment el podrem reduir gaire en els proper anys, encara que creixem. Sóc dels que pensa que primer caldrà crear i atraure moltes empreses per notar-ne una reducció important. I de moment, aquesta primera condició no es produeix, o no amb la força que necessitem. I hem de tenir clar que si volem donar feina a molta gent necessitem crear moltes empreses que també creïn feina per a persones poc preparades, que és en aquest col·lectiu en què tenim una bossa de desocupats importantíssima, bona part de la qual són joves. Dir això i ràpidament treure la conclusió que el qua estic demanant és crear llocs de treball “escombraria” és molt normal, però partint de la base que jo no qualifico cap feina, si és honesta. Conec l'experiència personal en un Centre Especial de Treball, i no hi ha res més social i humanitari i que ajuda a l'autoestima i a la realització personal com el fet de tenir feina.