Corona, Gibraltar i seu social
Els qui estiuegem a Fornells (Menorca) sabem que, generalment, els mesos d'agost s'acaben sempre igual, amb una tramuntana que trina, és a dir, que dura tres dies, perquè sempre són senars i que marquen la data de tornar a casa. Entre els molts dels qui fa 40 anys seguim aquesta pauta a l'hora de reincorporar-nos a la feina hi ha el president de la Generalitat, Artur Mas, a l'hotel S'Algaret, i modestament, portat per porta, jo mateix a l'hostal La Palma. La rutina és sempre la mateixa, xerrar abans d'acostar-se a l'anella de la barca al petit port, on tothom és devot de la Mare de Déu del Carme, fins que el canvi de vent, que sol coincidir amb el dia d'aixecar la veda dels raors. Enguany, però, les converses s'han vist inevitablement afectades pels escàndols i les revelacions que no paren de produir-se, i lògicament afecten tota mena de personatges com ara, per exemple, l'exestiuejant Fèlix Millet. Aquesta vegada hi anàvem, doncs, preparats per a una ració suplementària de cas Bárcenas, però la rabiosa actualitat ha tornat a fer protagonista la família real, a causa d'un nou episodi Urdangarin, que ara declara, segons els diaris digitals (probablement Infolibre), que la infanta Cristina va rebre, del seu august pare, el monarca, un milió i mig d'euros en concepte de préstec –donació, segons els correus electrònics divulgats per Diego Torres, que no acaben de precisar si era un regal per ajudar a pagar la mansió de Pedralbes (que estaria subjecte a la tributació corresponent que no s'ha pagat) i el préstec que s'ha de demostrar en pagaments i calendaris de devolució–. Tanmateix, circulen diferents versions com la de la taula Excel titulada “números Fainé” que l'exdelegat de Telefónica a Washington DC, a qui el duc de Palma qualifica d'“el meu segon pare” i amb el qual en públic diu que “minimitza” les efusives expressions d'afecte i de gratitud pels períodes de carència de 9 anys sense interessos. Són indicis d'un possible camí cap a la condonació de deutes a La Caixa, per cert, primer accionista institucional de la Telefónica on Fainé és, diuen, el primer també a títol personal, de totes maneres vés a saber si és o ha estat una veritat... Encara que hi hagi hagut alguna simulació, ja hauria prescrit, i ja se sap que la justícia respecta les intimitats d'alguns beneficiaris de la Telefónica o l'estol Zaplana. És, per tant, amb fatiga i un cert fàstic insuportable que hem iniciat l'operació retorn, disposats que ja no ens causi sorpresa qualsevol nou element de corrupció o de falta d'exemplaritat que, pel que sembla, pot afectar tots els nivells de dirigents, sense excepció.
En reincorporar-se a les activitats habituals, el govern central ens esperava amb una bateria de missatges exuberants sobre el millor agost de creació de llocs de treball des del 2000. Val a dir que, de moment, estàvem disposats a creure'ns que, finalment, podríem assistir a una inflexió de la tendència. Però, que poc dura l'alegria a casa del pobre! En continuar la lectura, l'eloqüència de les xifres ens indicava que el saldo net de creació de llocs de treball havia assolit la formidable i aclaparadora quantitat de 31 persones. És cert que això supera aquella contractació de 2.000 funcionaris que van ser fitxats per a trobar feina als que la sol·licitessin i que, després, amb un resultat zero, van haver de passar l'encàrrec a les empreses privades d'ETT que s'hi dediquen habitualment i amb professionalitat. I la situació de l'economia espanyola és la conseqüència d'una pèrdua del poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores que, via reducció del consum, pressiona sobre el consum i posa en dificultat el comerç, en un sagnant contrast amb les obscenes i injustificables retribucions d'uns directius apoltronats en el poder polític. Mentrestant, amb el cinisme de dir que la ministra de Treball vol preservar que les pensions mantinguin el poder de compra amb un augment anual del 0,25%, com si la inflació no fos molt més elevada, i per això, sense computar-la a l'hora de fixar les percepcions. Recordin que “defraudar al obrero en su jornal es un pecado contra el Espíritu Santo” i que no mantenir els drets adquirits en tota una vida de cotitzacions, la vulneració d'un contracte que hauria de ser sagrat. Probablement és per això que, a fi de distreure el personal, s'han aplicat les velles i conegudes tàctiques dels nazis alemanys de fabricar-se un enemic interior (jueus o catalans, posem per cas) i un d'exterior que són les democràcies, en aquell cas o, concretament, el conflicte de Gibraltar, ara i aquí. Realment és un cas ben pintoresc, aquest de veure la virulència amb la qual es revifa un conflicte més vell que l'anar a peu. Primer, perquè costa de creure que tot sigui el resultat d'una sobtada conversió a l'ecologisme per part del govern de Madrid. Fem-nos la pregunta de si la protecció del medi ambient pot ser l'autèntica motivació d'un govern que ha autoritzat l'exportació a Gibraltar d'un milió de tones de roques exemptes de pagar l'IVA i destinades, segons era de domini públic, a les finalitats sobre les quals ara es protesta. O bé, com pot dir el ministre de Medi Ambient, Arias Cañete, que no li tremolarà el pols a l'hora de lluitar contra la bunquerització, és a dir, la venda de combustible de vaixell a vaixell mar endins? Així doncs, el ministre, que era abans president de l'empresa petroliera que subministra als vaixells, ara haurà de perseguir els clients de l'empresa des la qual encara és accionista. De moment, queda doncs demostrat que no li tremolava el pols a l'hora de guanyar diners en un tràfic que ara es declara activitat “non sancta”. Que aquí, d'un dia per l'altre, es passa a ser virtuós en lloc de continuar com a principal subministrador de la substància perillosa que cal prohibir. No faltaria més!
D'altra banda, potser es mereix un comentari la gran satisfacció amb la qual el govern central i el president de la Comunitat de Madrid van presentar, com si fos un estudi, un simple repàs del Registre Mercantil que falsament indicava un èxode massiu d'empreses catalanes que triaven domiciliar-se a Madrid. Més valdria que en lloc d'un fictici domicili forçat pel centralisme, s'inspiressin en exemples com el de la Schneider Electric, líder mundial del sector que des de la seu de Barcelona (amb capital francès i cotitzant a la borsa de París) gestiona i dirigeix les filials del món sencer excepte els mercats de la Xina i dels EUA, que són els únics que porta el president mundial, Jean-Pascal Tricoire, des de la seu de Hong-Kong; mentre Julio Rodríguez Izquierdo, un català procedent de la Manxa, s'ocupa de la resta del món des de Barcelona. L'última operació que acaba de dur a terme és la compra de la britànica Invensys per 3.400 milions de lliures. Conseqüència: lideratge mundial en processos d'automoció. I a Madrid que segueixin amb l'estil de negocis com els de Díaz Ferrán, excap de la CEOE avui presidiari, i amb seus com la de Bankia o models com el de Pescanova. Gràcies per tot el joc net!
