Consulta, consulta, consulta
Avui viurem un nou Onze de Setembre històric. Com l'any passat, els dies previs han estat enrarits per les declaracions polítiques, en especial les que féu el president Mas. S'ha generat una confusió sobre el full de ruta cap a la independència sorgit de les darreres eleccions al Parlament.
Valdria la pena fixar els fets. Primer, davant la massiva manifestació organitzada per l'ANC l'any passat, i davant el rebuig al pacte fiscal, el president Mas acorda anticipar les eleccions dos anys, perquè serveixin de plebiscit de la nova estratègia que emprèn la seva coalició: l'exercici del dret de decidir mitjançant una consulta per esdevenir un estat propi. Segon, els partits que proposen un referèndum o consulta obtenen majoria. Només el PSC defensa que la consulta ha de ser legal i acordada amb el govern espanyol. Els altres partits favorables a la consulta, CiU, ERC, IC i CUP defensen la consulta “sí o sí”; en el cas del president Mas, amb un discurs inequívoc en seu parlamentària. Aquests partits obtenen dos terços dels vots, i per tant, un mandat democràtic clar per fer la consulta. Tercer, el nou Parlament aprova una declaració de sobirania que especifica que el poble de Catalunya és subjecte polític i jurídic sobirà.
A partir d'aquests fets, algunes reflexions. La primera és la de la legalitat de la consulta. Els informes de l'IEA i del CATN expliciten que hi ha diverses vies legals per fer-la. També, que l'Estat pot no autoritzar-la, en els casos de consulta per via de referèndum, o impugnar-la en el cas de la consulta no referendària. En definitiva, es tracta d'un problema que no és de legalitat sinó d'interpretació de la legalitat i de voluntat política. Els precedents (sentència del TC sobre l'Estatut, anul·lació pel TC de la consulta basca el 2008) indiquen que aquesta voluntat és inexistent, cosa que ja se sabia quan es va iniciar el procés. Les altres vies, eleccions plebiscitàries i declaració unilateral d'independència, també són impugnables. No oblidem que en la impugnació de la declaració de sobirania del Parlament, l'advocacia de l'Estat avança que unes eleccions autonòmiques no poden tenir caràcter constituent.
En el cas català, el procés d'independència requereix la construcció d'una nova legalitat i un trencament amb la legalitat anterior. El que cal és decidir quan i com es produeix aquest trencament. La decisió és política. Per molts motius sóc partidària de forçar fins al límit l'opció de la consulta. Perquè aquest és el mandat democràtic que té aquest Parlament, perquè la societat catalana expressa de manera molt majoritària el seu suport a la consulta i perquè hi ha més partits favorables a la consulta que a la independència.
Pel que fa al calendari, un dels arguments que s'esgrimeix és la necessitat de tenir les estructures d'estat llestes pel dia D+1, en particular la hisenda pròpia. En relació amb aquest tema, dues observacions: el resultat favorable a la independència en referèndum no implica una declaració d'independència l'endemà. A Eslovènia, van passar sis mesos entre la consulta i la declaració. És amb la legitimitat d'un resultat favorable que es pot bastir una hisenda pròpia. Avui és tant o més il·legal muntar una hisenda pròpia que fer una consulta sense acord. Només un estat independent té l'autoritat per obligar empreses i ciutadans a ingressar els seus impostos a la seva hisenda. Cal que l'administració estigui preparada per rebre'ls, però si es mantenen durant la transició les lleis i reglaments tributaris de l'Estat espanyol, aquest és un problema tècnic que els avenços en programaris informàtics haurien de fer relativament fàcil. A vegades, fer les coses bé és fer-les de pressa, perquè hi ha finestres d'oportunitat que s'obren i es tanquen molt ràpidament.
