El primer dia

Cada dotze de setembre, quan veig la mainada de P3 que comença a l'escola, m'emociono. Són tan petits i fràgils! Alguns ja vénen bregats de l'escola bressol, però vés a saber tots plegats què pensen i què senten, encuriosits, atemorits, aferrats de la mà dels seus pares. Aquests nens i nenes comencen avui una etapa molt important de la seva vida, i les seves famílies també. Sortiran de l'escola amb 12 anys, amb la infantesa acabada –la Rodoreda deia: “només es viu fins als dotze anys, i a mi em sembla que no he viscut”–, i amb un peu posat a la meravellosa i temuda –sobretot pels pares– adolescència.

De moment, han d'aprendre de seure bé, de cantar cançonetes, de respectar els altres, d'escriure el seu nom amb lletra de pal –una proesa!–, i han de començar a conèixer el barri on viuen i el país d'on són. No cal que sàpiguen res encara ni de retallades de sous, ni d'augment d'alumnes, ni dels atacs sistemàtics que rep l'escola catalana i el seu impecable sistema d'immersió lingüística. De problemes, els que vulgueu, però ells s'han de quedar amb el que té de millor l'escola: els companys i els mestres. Els mestres vocacionals, de pedra picada, que estimen els seus alumnes, que hi creuen, que tenen paciència, que estan de bon humor, que són capaços de treure el millor d'aquestes personetes que no aixequen dos pams de terra; mestres, és clar, que creuen en l'escola pública, igualitària, que garanteix a tothom les mateixes oportunitats. Els temps difícils són temps de suports incondicionals. Per això és tan important que les famílies estiguem, avui més que mai, de tot cor, al costat de la nostra escola. Molt bon curs a tothom!