Em trec el barret

Fa temps em van explicar que l'ANC pretenia emular la Via Bàltica. Vaig quedar parat. En vaig ser testimoni com a periodista, i imitar allò ho vaig veure com una proesa difícil de superar. Reconec que vaig advertir els organitzadors de com de difícil era fer el que volien fer. I reconec, molt feliç, que estava molt equivocat en desconfiar-ne. En desconfiar d'ells i en desconfiar del nostre poble. Tot el país s'ha de treure el barret davant aquesta gent. I aplaudir amb força. Això que ha fet l'ANC és simplement monumental. Organitzar mig milió de persones amb l'eficàcia que ho ha fet és molt difícil. Aconseguir que la cadena fos assegurada en cada metre, sense esperar a les improvisacions, ha estat clau. Sabent especialment que crear un protocol tan ben perfilat sobre com ha d'anar tot no té res de senzill. I no cal dir-ho: aconseguir l'entusiasme que ha encomanat el país és un èxit a l'abast de molt pocs. He conegut la gent que portava la informàtica de la Via Catalana, excepcionals, he vist treballar fins a l'extenuació els qui feien les samarretes, els transportistes, els responsables de mitjans. He sabut d'hores i hores inacabables de reunió. Tot de gent que s'ha lliurat desinteressadament a la causa, que no ha cobrat res,  ni la benzina que li costaven els desplaçaments i que massa sovint ha pagat. I vist el que he vist em trec el barret davant d'ells. Aquest país té molts motius per a sentir-se orgullós i satisfet. La Via Catalana l'hem fet tots, l'han fet tota la gent que ha eixit a les carreteres del Voló a Vinaròs per a donar-se les mans. Però saber que hi ha un grup de gent com aquesta, al darrere, als motors, a la cuina, això és realment reconfortant. 

Més encara vist en la perspectiva dels anys. Fer les consultes populars ja va ser un exercici memorable d'autoorganització. Ara hem fet la Via. I després d'ahir crec que tots sabem que som i serem capaços de fer qualsevol cosa, el que siga necessari per a canviar aquest país i per a guanyar.