El deute pendent
La setmana passada el politòleg economista i membre del Consell per a la Transició Nacional, Carles Boix, va fer un magistral repàs de la relació entre Catalunya i Espanya en el tradicional acte al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona amb motiu de l'Onze de Setembre. Entre una extensa repassada històrica, que tenia entre moltes virtuts assenyalar la importància de la tecnologia armamentista (sobretot els canons) en la pèrdua de rellevància de la Catalunya sobirana, va assenyalar el següent: “Aquesta política de l'estira-i-arronsa, el peix al cove, de la mà parada i el somriure amarg, pot finalment deixar d'existir i pot dedicar-se, en canvi, a conduir el país a la sobirania que un dia va perdre.” Boix donava per liquidat el catalanisme dels últims cent anys, que des del 2012 ha passat a ser una cosa nova.
Entenc el que volia dir el catedràtic de Princeton: ara els condicionants internacionals obliguen a articular un catalanisme més valent, i explícitament independentista. De totes maneres, venim d'on venim i no crec que es pugui parlar d'un trencament tan fort en la línia essencial del catalanisme. Evidentment, si entenem que des de fa un segle ens estem dedicant només a provar de transformar Espanya, en Boix té raó; però és que jo no crec que ens hàgim dedicat des de fa cent (o dos-cents) anys a fer només això. No crec que la història del catalanisme fins a la manifestació del 2012 hagi consistit en “el peix al cove, l'estira-i-arronsa i la mà parada”. Els postulats del catalanisme, posem per cas des de l'Oda a la Pàtria d'Aribau o el famós discurs d'en Guimerà a l'Ateneu, passant per La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba (o molts dels seus articles, de marcat signe separatista), no han estat una simple successió de memorials de greuges per pactar amb Espanya sinó també, i fins i tot abans que res, una teoria sobre la llibertat dels pobles i una pràctica sobre la creació (progressiva) d'un nou estat.
Fins i tot la Primera República, que Boix esmenta com un intent de reforma de l'Estat espanyol “a la catalana”, va acabar amb la derogació (brevíssima) dels Decrets de Nova Planta i la restauració de les llibertats perdudes el 1714. I la Segona, amb la proclamació independentista de Macià (i un pacte posterior, certament). Vull dir que de pactes n'hi ha, sí, però de sobiranisme clar i previ també. També fruit del pactisme (exasperant) de Cambó sorgeix, al capdavall, la creació de la Mancomunitat: que es pot llegir com una pactada suma de províncies o es pot llegir com la nostra primera estructura d'estat. Jo estic convençut que l'encertada és la segona, i que la voluntat era tenir tant d'estat com fos possible. Tant és així que, en la seva derogació (i confiscació dels béns) per part de Primo de Rivera, la sospita explícita és haver creat un monstre massa perillós. El catalanisme ha pactat durant els últims segles? Sí. Però no és cert que ara ens estiguem inventant ni les estructures d'estat, ni els anhels d'independència, ni l'objectiu de tota la història del catalanisme, que no ha estat mai cap altre que ser una nació normal.
Ara què passa? Ara passa, com deia Boix encertadament, que el marc internacional ens somriu. Aprofitem-ho. Però fem-ho sense oblidar que els que ens van precedir, pagant el preu de poder ser titllats de traïdors, el que van fer va ser també aprofitar els vents favorables que bonament van bufar. I per això som aquí: perquè som el mateix que ells i perquè, ara que podem, els ho devem.
