De la cuneta estant

Artur Mas sap que, lle­vat que no hi hagi un punt d'inflexió extra­or­di­nari, no tor­narà a gover­nar. No tor­narà a gover­nar amb majo­ria i pot­ser tam­poc en mino­ria. Té pro­ble­mes interns a CiU, des d'on el cro­nomètric Duran Lleida el bom­bar­deja amb foc amic cada mitja horeta. En el pla naci­o­nal pot estar essent des­ban­cat per ERC. En el pla social, l'apli­cació de reta­lla­des i l'ofec econòmic a què el sot­met el govern espa­nyol fan que el pre­si­dent no rubri­qui (o no pugui rubri­car) polítiques alter­na­ti­ves. Si, a més, hi sumem les atza­ga­ia­des i tele­fo­na­des con­tun­dents que deu rebre dels hono­ra­bles i il·lustríssims inte­grants de l'ano­me­nat lobby del Pont Aeri, és lògic pre­gun­tar-se, ja des d'un punt de vista mera­ment clínic, per la capa­ci­tat de resistència del sis­tema nerviós del pre­si­dent. Ara la pre­gunta en clau política és: quins argu­ments tro­barà Mas per con­ti­nuar apos­tant per un pro­jecte polític que con­tem­pla la seva pròpia dis­so­lució com a gover­nant? Ho farà per dig­ni­tat o per un orgull per­so­nal benentès? Ho farà per consciència de saber que tot un pro­jecte col·lec­tiu gra­vita al vol­tant de cadas­cun dels seus movi­ments, per mínims, sub­tils i zen que siguin? Caldrà veure si la lògica cega­ment pragmàtica de par­tit per­met aques­tes esclet­xes d'èpica.

Avui la il·lusió i la inqui­e­tud es fonen en un mateix moment: Mas és un polític afe­blit i, alhora, poderós; és impres­cin­di­ble i, alhora, és un gegant amb peus de fang. Els inter­ro­gants són granítics: amb la intenció de tor­nar a ser una figura gal­va­nit­za­dora, Más té alguna carta ama­gada per fer un gir en la seva política social?; són cons­ci­ents, la soci­e­tat en gene­ral i els par­tits d'esquerra en con­cret, que sense la figura del cri­ti­cat (i de vega­des cri­ti­ca­ble) pre­si­dent Mas s'afe­bli­rien mol­tes de les ener­gies polítiques que carac­te­rit­zen aquest moment tan mera­ve­llo­sa­ment com­plex, inci­tant i trans­for­ma­dor?

Si el direc­tor Albert Serra no cap­gira la tendència, les pel·lícules de cinema que nar­ren sen­sa­ci­ons, pors, desit­jos i tot l'uni­vers que es des­plega a dins dels caps dels pro­ta­go­nis­tes con­ti­nu­a­ran no tenint gaire pre­di­ca­ment a la nos­tra època. És una llàstima. Perquè la figura de Mas dóna per a un emo­ci­o­nant guió sobre el com­bat de les idees. En l'alta nit, una llum encesa al Palau de la Gene­ra­li­tat; un cap en ebu­llició, l'obli­gació del tot o res, el mag­ne­tisme del buit des de dalt del pre­ci­pici: és cai­guda o vol lliure?