Trobar el to del discurs

Diuen els experts en comu­ni­cació oral que el secret de l'èxit d'un dis­curs rau en la capa­ci­tat de l'ora­dor per encer­tar el to ade­quat al públic i a la cir­cumstància. El to és el regu­la­dor entre el llen­guatge i la situ­ació i, quan el llen­guatge no s'adiu amb la situ­ació, falla el to. I si falla el to, falla tot, perquè el mis­satge no arriba als des­ti­na­ta­ris, per molt bones que siguin les idees i ben tri­a­des que siguin les parau­les.

Dar­re­ra­ment s'ha com­me­mo­rat el cin­quan­te­nari de dos dis­cur­sos memo­ra­bles: el de Mar­tin Lut­her King a Was­hing­ton el 22 d'agost del 1963 i el de Joan XXIII a Roma la nit de l'11 d'octu­bre del 1962, cone­gut com “el dis­curs de la lluna”. Tots dos han esde­vin­gut històrics per haver tro­bat el to que cor­res­po­nia.

Men­tre lle­gia el text impe­ca­ble que havia pre­pa­rat amb tanta cura, King va ado­nar-se que alguna cosa fallava i que les seves parau­les no con­nec­ta­ven del tot amb la mul­ti­tud con­gre­gada al Nati­o­nal Mall. Lla­vors va dei­xar el paper i va ence­tar la impres­si­o­nant lle­ta­nia del “I have a dream” amb un doll de desit­jos i d'augu­ris de res­sonàncies profètiques que la seva veu magnètica con­ver­tia en una cançó core­jada pels oients. Encara avui és impos­si­ble escol­tar-ne la gra­vació sense sen­tir el cal­fred de l'emoció més pura. Això suc­ce­eix igual­ment amb l'audició de les parau­les del papa Joan. No estava pre­vist que parlés, aque­lla nit, però quan la marxa de tor­xes va envair la plaça de Sant Pere va sor­tir a la fines­tra per impro­vi­sar unes parau­les d'un con­tin­gut ele­men­tal: “Fe, espe­rança, cari­tat, amor a Déu i als homes, pau...” Però ho va fer amb una veu d'una ten­dresa enorme, amb la veu d'un “fra­te­llo diven­tato padre”, cofoi de veure reu­nits en una festa tots els fills: “Tor­nando a casa, date una carezza a i vos­tri bam­bini...”

L'únic ora­dor capaç de con­nec­tar amb el públic és el que con­necta prèvia­ment amb ell mateix i es mos­tra sin­ce­ra­ment tal com és. Mark Twain deia que es neces­si­ta­ven tres set­ma­nes per fer un bon dis­curs impro­vi­sat. De fet, allò que real­ment es neces­sita per tro­bar el to ade­quat és tota una vida (d'això els nos­tres pre­sump­tes líders n'hau­rien de pren­dre nota).