Tribu, nacionalisme i història

L'altre dia, milers de persones van omplir carreteres, pobles i ciutats, d'un determinat territori. S'hi van unir, tímidament, uns quants per dalt i per baix. Van ultrapassar, així, la línia oficial del territori i van indicar que aquell territori, sobre el qual les persones esteses per tot l'itinerari reclamen que es governi com un estat independent, no acabava on es diu, sinó que tenia nord i sud més enllà. Hi ha, així mateix, persones d'aquest territori que no reclamen aquesta independència, i afirmen pertànyer, tots, a una entitat superior que ens agermana, aquesta sí independent i sobirana (dins dels termes actuals, val a dir). La diferència porta a una confrontació oberta, llevat que els mecanismes democràtics de majories i de respecte a les minories funcioni. Però no sembla, de moment, que aquesta entesa democràtica estigui encara plantejada seriosament. Ara per ara, els uns demanen i els altres neguen.

En l'inici de les comunitats humanes hi havia les tribus, normalment sense territori, nòmades. Quan les tribus, pures entitats de supervivència, es van aturar en un lloc i es van fer sedentàries, es van identificar amb el territori. Tant és així, que ràpidament van iniciar guerres, tant d'expansió i annexió com de defensa. Així és que hi va haver tribus triomfants i d'altres d'anorreades per sempre. La història l'escriuen els vencedors. Les tribus van esdevenir pobles, nacions, imperis, basats en uns usos, una llengua (amb dialectes), un tarannà cultural determinat. Amb el temps, aquestes unitats socials van forjar un caràcter, avui perfectament recognoscible entre un hindú i un argentí, per exemple, que no s'assemblen, culturalment, ni per casualitat. Cada comunitat va anar escrivint la seva història, normalment falsejada, amb majúscules, com a identitat. I això s'ha transmès a cada generació. Les comunitats que avui tenim són les que han sobreviscut, no les que hi ha hagut. Els desapareguts són pols, com els indis de l'Amèrica del Nord, i els cartaginesos, pobles derrotats i aniquilats.

A la península ibèrica, la vella Hispània dels fenicis, van ser aniquilats els pobles celtes, els tartessis i els ibers, a mans dels romans, ja que primer van ser llatinitzats, després germanitzats i arabitzats i finalment tots cristianitzats. Menys els bascos, poble anterior i resistent fins avui. A l'Atlàntic van sorgir els lusitans; al centre, els castellans, i al Mediterrani, els catalans, com a comunitats amb capacitat d'història i d'identitat comunes, que se subdivideixen internament en variacions de nord a sud. En aquest traspàs van ser engolits o expulsats els àrabs, els mossàrabs i els jueus.

El fet és que, atesa la seva força expansiva, des del segle XV els castellans van ser victoriosos en la seva expansió, la qual, dit ràpidament, va triomfar el 1714 sobre els catalans, cosa que no van aconseguir amb els lusitans del sud, que ara formen un estat: Portugal. La peripècia de tot plegat és atzarosa, i les coses haurien pogut anar de manera diferent, però van acabar així: la creació d'un estat castellà fort a la península, excepte Portugal. Cal afegir que, al nord, França va fer el mateix. La curiositat és que els catalans, que van iniciar la seva formació com a tribu i nació al mateix temps que els castellans, no s'han fet mai castellans, o sigui, no s'han assimilat, probablement perquè no era una tribu antiga i decadent, sinó simplement una tribu germana, veïna, que no va saber o no va tenir la força per reeixir políticament, però sí culturalment, ja que és, relativament, una cultura jove, igual que la italiana, la francesa, l'alemanya, l'holandesa i l'anglosaxona, o sigui, formada al voltant de l'any 1000.

El traspàs de població castellana, especialment durant tot el segle XX, al territori de formació catalana, i ja no diguem el tros francès, ha pogut crear la impressió a molts que els catalans estaven assimilats plenament a Espanya, fins i tot, i durant molt de temps, a molts indígenes. Però no ha estat així. I el fracàs polític dels catalans dels últims gairebé cinc-cents anys resulta que ara el volen esmenar. El fet és inèdit, almenys a Europa, i molta gent no sap com agafar-se'l, entre propis i estranys. Però és un fet. I així es va visualitzar l'11 de setembre del 2013, cada cop amb més força. Atès que el català és un poble no armat, ara confinat a un territori determinat, no pas el seu històric, no té cap altra solució que l'aixecament popular i la determinació democràtica. I això és el que està fent la gent del carrer que així ho vol. Un fet es pot reprimir anorreant-lo. Però, ara i avui, aquest fet no es pot anorrear. No hi ha cap altra solució que la democràtica. Que es pot traduir en la plena independència, o en la creació d'un estat nou, federat ibèricament (vella idea de Fernando Pessoa, que volia federar tots els pobles ibèrics), o la conformació d'una majoria que vulgui continuar com ara. Cadascú ha de votar, i la majoria ha d'executar la seva idea, respectant la minoria. Les tribus existeixen, la història no és immutable, i es transforma, i el nacionalisme va per barris, segons l'interès. I ningú és més que ningú, ni menys.