Aquell cartell electoral

Ara que tot és pressa, com es gestiona el dia a dia de la Diada des del punt de vista polític i institucional? Mentre els gestors econòmics diuen que ja ens recuperem, i mentre la gent continua baixant l'escala de la degradació social, però la fam de notícia dels mitjans de comunicació i l'eufòria d'un èxit incontestable de participació, organització i comunicació (García-Margallo ho diu per mi) poden imprimir un ritme desbocat a la seqüència dels esdeveniments que, sense dubte, s'han de produir en el futur. Els dos símbols dels dos bàndols (ja s'han fet bàndols en aquesta història, si és que no hi eren abans) diuen que la pilota és a la teulada de l'altre: el president Rajoy afirma que l'embolic el té president Mas perquè la gent i ERC el tenen collat i sense possibilitat de tirar enrere en uns plantejaments que aboquen Catalunya a la il·legalitat de la secessió. Mas diu que el problema el té Rajoy, perquè el missatge que ha llançat la Diada d'enguany és tan exemplarment unívoc que no té més remei que escoltar-lo. I en això, com en gairebé tot, els nans li creixen a Rajoy, tenint en compte que fins i tot la veu més solvent i ponderada en el govern d'Espanya, el ministre d'Exteriors (irònicament, l' interlocutor principal de Catalunya en tot l'afer), ha dit que no es pot fer veure que res ha passat davant la marea festiva, groga i plural que va resseguir el litoral català el dia 11.

Però tots dos tenen raó en dir que l'altre té un problema: Rajoy s'ha quedat, a aquestes altures del camí, sense alternatives: ja no val el pacte fiscal, ni el concert a la basca, ni concessions de blindatges competencials impossibles, perquè la gent ha trobat l'esperança en la independència i no bescanviarà la joguina, i perquè des del punt de vista normatiu la major part de les solucions ho són per a Catalunya però no per a Espanya, a banda de les inviables majories requerides en reformes constitucionals profundes. La “majoria silenciosa” (aquesta bonica i mai contrastada entelèquia a què s'agafa la vicepresidenta Sáenz), just per això, no ha dit res, mentre que altres s'han posat en marxa, guanyant de molt la partida, irreversiblement, perquè l'acompanyen tots els Joaquín Navarro que han volgut i els néts que ja han viscut a l'escola una altra història d'aquesta terra. I quan la primera i la tercera generació coincideixen, la idea es fa cosa. I la cosa es diu independència.

Però també té raó Rajoy quan diu que Mas té un problema. Lidera una formació política que implosionarà (com algunes altres més recents) amb l'arribada d'un estat català, perquè haurà perdut la seva raó de ser, i això sembla anunciar-se ja en el sorpasso que li podria fer ERC en les properes eleccions (sobretot si fossin al 2014...), partit que malgrat pensat amb un únic objectiu, ha mantingut (teòricament) el target de situar-se a l'esquerra, sempre és el discurs més fàcil, amb tints radicals quan calen. I Artur Mas, superant el seu pare polític, pot passar a la història com l'últim de CiU sense bitllet d'entrada a la ciutat promesa. Ves per on pot ser premonitori aquell cartell de les darreres eleccions on se'l feia semblar Moisès obrint les aigües del mar Roig... Com ell seria l'encarregat de dur els manaments, de combatre els adoradors dels ídols i de passar el testimoni al seu Josuè, per tal que faci caure les muralles. Però els dubtes que de tant en tant li han provocat el soci de confederació i l'establishment poderós que durant dècades va sufragar el partit, li podrien furtar la presidència del nou estat... Potser no passarà com dic, i el premi a mantenir la paraula donada a la població durà Artur Mas més enllà de la darrera presidència de la comunitat autònoma, però si no fos així, no ens enganyem, qui no sap qui és Moisès?