Els fruits diversos

Sabem que la mort no desa mai la dalla, però hi ha atzars truculents. En tres dies han mort l'editor i escriptor Joaquim Horta, el filòleg Martí de Riquer, un erudit sense etiqueta possible, i el poeta Juan Luis Panero. Tres personalitats sense relació més enllà de la literatura, tres formes contraposades, potser antagòniques, de veure i entendre l'art i la vida, tres biografies dispars, i en canvi, totes tres són com una rara destil·lació del segle XX, tan convuls, violent i veloç.

La figura intel·lectual de Martí de Riquer està fora de tota discussió. Nét del pintor i poeta Alexandre de Riquer, preceptor del rei i senador per designació reial, va ser un actor més de la tràgica història que sempre ens entestem a mitificar d'una o altra manera. La barbàrie revolucionària va convertir-lo en combatent requetè al terç de Montserrat i va perdre el braç a causa d'un tret. L'obra que deixa és monumental i no hi ha més ombres que les que projecta el temps que a cadascú ens toca viure.

Joaquim Horta va ser un tramoista de la cultura. Sense la projecció d'un erudit, va tenir un paper igualment imprescindible però poc reconegut, tot i tenir obra traduïda a mitja dotzena d'idiomes. Militant comunista, va ser editor, traductor d'autors tan distants com Maiakovski i Hemingway i va escriure poesia amb intenció social. “Acabarem algun dia, potser demà, / amb les paraules inútils i boniques, / el dring de la porcellana fina / i les marionetes de foscos colors”, escrivia l'any 1960 al poema Home amb esperança. És l'exemple de l'ideal que continua sent això: un ideal.

Juan Luis Panero era fill, nebot i germà de poetes. Va ser exactament un poeta líric, vital i vitalista, a vegades desmesurat, i també, de retruc, escèptic. La generació dels seus germans significa un trencament absolut amb l'ideal patern, retratat amb tota cruesa a la pel·lícula El desencanto.

No podria pas explicar per quin motiu fruits tan diferents com l'erudició irònica però acadèmica de Riquer, l'afany de construcció cívica d'Horta i el desengany del romàntic Panero poden atraure per igual. Voldria fer meves les paraules d'Horta i dir que algun dia escriurem “amb nous mots, / noves lleis, història i vida”, perquè aquest afany és tan inassolible com irrenunciable, però no em trec del cap uns altres versos de Panero, que conclouen amb una cita de Salvatore Quasimodo: “Vivir es ver morir, nada nos protege, / nada tuvo su ayer, nada su mañana, / y de pronto anochece.”