El somriure d'un poble tip d'Espanya

No hi ha pitjor cec que el que no vol veure, diu la dita que, com passa sovint, tot i ser d'un munt d'anys enrere, és de rabiosa actualitat. El cec és, evidentment, Espanya, el seu govern, la majoria de les seves forces polítiques, gairebé tota la seva intelectualidad i els seus principals mitjans de comunicació, siguin de la tendència que siguin. I allò que no volen veure –o potser fan veure que no ho volen veure, que també podria ser–, tot i ser d'una claredat diàfana, és el suport majoritari que té a Catalunya el procés cap a la independència. No s'entenen de cap altra manera, si no, les reaccions que han arribat aquests últims dies per terra, mar i aire després de l'èxit inqüestionable de la Via Catalana. Reaccions que volen atemorir sobre una possible sortida de la UE (com si no hi hagués mil sortides polítiques possibles als tractats actuals), reaccions des de la intel·lectualitat d'esquerres negant drets elementals amb arguments gairebé infantils (Javier Cercas i el seu semàfor vermell) o traient l'espantall d'ETA (Elvira Lindo), reaccions amenaçadores des d'una extrema dreta que fa anys que hauria d'estar il·legalitzada, reaccions mitjançant mentides i manipulacions, com les fetes pels diaris més carrinclons de Madrid a propòsit de l'InfoK i els nens que hi entrevistaven durant la Via Catalana, com si a les televisions espanyoles no haguessin entrevistat mai nens en cap manifestació. Finalment, la manca de reacció del govern Rajoy –més interessat a deixar podrir el tema que no pas a solucionar-lo– i també la quietud del PSOE, que sembla que es mogui, però que no fa res més que donar-li voltes a una qüestió que no vol resoldre com s'hauria de resoldre. I tot plegat, oblidant-se que al davant hi ha tot un poble que ha decidit fer un pas endavant, fart d'imposicions i de menyspreu, de ser espoliat, de no veure respectada la llengua i de veure com Espanya és incapaç d'entendre'l i d'acceptar-lo tal com és. Un poble que, a més de fermesa, també exhibeix alegria. Només cal repassar les imatges de la Via Catalana per comprovar-ho. Com deia la il·lustradora Lola Anglada: “La rialla és la salut de l'esperit: un humorisme distingit pot fer la salut d'un poble.” I a fe de Déu que el poble català en té molta de salut i fortalesa. Ni s'ho imaginen.

(Article publicat a Presència, número 2.164, del 22 de setembre del 2013)