Opinió

la CRÒNICA

Per Morellàs, a les Illes

“S'està ofe­gant! Allà... hi ha una per­sona que es nega! No surt de l'aigua!” Era l'estiu de 1942 a la platja de Palamós. Els banyis­tes asse­nya­la­ven amb inqui­e­tud un pun­tet en l'horitzó de l'aigua, on es veia una per­sona que mal­dava per no enfon­sar-se. Ningú, però, s'atre­via a pro­var de sal­var-la. De cop, una noia jove –la Fina Dal­mau–, que havia fet tra­ves­sies impor­tants, es va llançar a les ona­des. Amb qua­tre braçades va arri­bar a on hi havia aquell home que estava fent els dar­rers esforços per no enfon­sar-se. La Fina el va aga­far fort, i el va arros­se­gar a la sorra, on li van prac­ti­car els pri­mers auxi­lis. A poc a poc l'home va anar reac­ci­o­nant, i les seves pri­me­res parau­les van ser: “Senyo­reta, li estaré sem­pre agraït. Vostè m'ha sal­vat: li dec la vida.”

Tot no va aca­bar aquí. Va resul­tar que era el direc­tor gene­ral de Segu­re­tat de l'Estat, que en aque­lles dates tenia un poder deci­siu sobre els empre­so­na­ments... i els exi­li­ats. Va donar les seves senyes a la Fina i va dir-li que sem­pre que li demanés un favor pro­cu­ra­ria com­plaure-la. El per­so­natge no sabia, però, que la Fina era la filla del doc­tor Laureà Dal­mau i Pla, casat amb la noia del Cafè Norat de la Ram­bla, la Laura Norat; mem­bre d'Esquerra Repu­bli­cana, ele­git dipu­tat, i un dels autors de l'Esta­tut de Núria. Lle­tra­fe­rit, i pre­miat repe­ti­da­ment. En els dar­rers mesos de la Guerra Civil havia tras­pas­sat el pas fron­te­rer de la Vajol al poble de les Illes, peatge obli­ga­tori cap a l'exili. Roma­nia allà, en un entorn català, però domi­nat pels fran­ce­sos sot­me­sos a les tro­pes ale­ma­nyes.

La Fina va fer favors a molta gent. Escri­via car­tes al direc­tor gene­ral dema­nant lli­ber­tat per a pre­sos, el retorn de l'exili, i cal dir que el jerarca fran­quista va pro­cu­rar com­plaure-la. Però el pare, Laureà Dal­mau, no va voler de cap manera que inter­ce­dis­sin per ell i el dei­xes­sin tor­nar. No tole­rava que els fran­quis­tes li con­ce­dis­sin una amnis­tia per­so­nal quan hi havia tants milers de per­so­nes en la seva situ­ació. Va haver d'espe­rar fins a 1948, quan un decret gene­ral li va retor­nar la ciu­ta­da­nia. De nou a Girona, va exer­cir de metge fins a la seva mort, a l'any 1969. L'anècdota l'havíem escol­tat de la pròpia Fina, anys més tard.

Per Morellàs, a les Illes és un lli­bre de Laureà Dal­mau, publi­cat recent­ment per Cur­bet Edi­ci­ons. Aplec de nar­ra­ci­ons per­du­des “en una caixa de cartró”, és el tes­ti­moni de l'exi­liat que –igual que Moisès– veu la terra “pro­mesa”, la seva Cata­lu­nya, des d'un punt alt de la mun­ta­nya, però no pot pene­trar-hi. No és un lli­bre trist ni res­sen­tit: recull records d'aquell poble per­dut, on hi va fer estada tants anys. Far­cit de pàgines vis­cu­des, endinsa el lec­tor en la situ­ació de tanta gent que va pagar amb l'exili la seva fide­li­tat a la República i a Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.