Els trens ja han xocat

Si jo els parlo de “xoc de trens” vostès ja m'entenen. Però saben què passa, que quan es fan servir les mateixes expressions tantes i tantes vegades i dia sí dia també, arriba un moment en què ja no sabem de què es parla. Perquè, per exemple, el “xoc de trens” de què els parlo podria ser perfectament el que es va produir literalment divendres passat a l'estació de Sants, com ho van titular els diaris. Ara ja no sé si m'explico o si vostès m'entenen. I potser ara encara ho embolicaré més. També hi ha l'efecte contrari: passa a vegades que algú ens diu una cosa que sembla una gran novetat (per qui la diu, per on la diu, pels motius evidents o ocults que l'hi fan dir, per qui ens la dóna mastegada i interpretada, etc.) i en realitat és la cosa més vella i més gastada que s'ha dit durant anys i anys.

És el que va venir a fer Esperanza Aguirre dijous a Barcelona. A fer veure que obria una nova via entre l'ambició dels catalans i l'immobilisme de Rajoy. I s'ha de reconèixer que l'eslògan és bo, que sona bé: “S'ha de catalanitzar Espanya.” Quina raspallada! I el ple de gom a gom del Círculo Ecuestre bavejant de satisfacció. Un moment, però. No ens deixem emportar per la força de l'eslògan. El que aquesta senyora ens presenta com un camí nou no és res més que el vell fracàs de sempre. I ho podem dir amb els tòpics més gastats: el “catalanitzar Espanya” és el “tender puentes entre Barcelona i Madrid”, el “fer pedagogia de Catalunya a Espanya”, etc. És, en definitiva, la solució intermèdia de determinada burgesia catalana que se sent espanyola, perquè, com a bons burgesos, el que volen és la màxima de Lampedusa: que tot canviï perquè tot torni a ser com sempre. Gràcies, senyora Aguirre, gràcies, senyors del Círculo Ecuestre, però se'ls ha vist el llautó. I ara sí que em penso que ja he gastat tots els tòpics.

Acabem, doncs: els trens figurats, els de vostès ja m'entenen, ja han xocat. I ho sap l'Esperanza Aguirre i qui l'escoltava atentament dijous. De fet, que ja han xocat, ho sap tothom i no ho diu ningú, que dirien els Manel. I han xocat per la senzilla raó que el tren que és metàfora de Catalunya ja fa temps que el condueix la gent, els que no estan de discursos oportunistes ni de propostes gastades. Perquè no només condueixen el tren, sinó que han agafat la via sense retorn.