Complicitats

Ja sabem que a les Balears na Juana Mari i en José Ramón no estimen la nostra llengua. Ja ho sospitàvem en un article anterior el mes d'agost: el president, que és qui mana, gairebé ni l'empra. I, si ho fa, ho fa amb molt poca cura. Ho han ratificat recentment tots dos aquesta setmana per urgència qualificant el TIL de “fantàstic”! Reconeguem que en una societat la bretxa més complicada de tancar és la de la incultura i si, a més a més, els incultes se senten investits del vot popular, no mostren recança d'exhibir el seu desconeixement i de negligir obertament allò que ignoren. Al cap i a la fi, a les Illes un mestre és un mort de fam. Ho diu el llenguatge popular: “Té més fam que un mestre d'escola.” Com s'atreveixen aquests mestres ara a discutir-los, a ells, polítics elegits, el bé de la humanitat que suposarà el TIL contra el fracàs escolar i el coneixement de l'anglès al carrer? Ja que no intel·ligents, se senten llestos i emparats en el poder i han fet un invent perquè no es noti el que no s'atreveixen a dir obertament: que estan contra l'escolarització en la nostra llengua. I ho imposen perquè quan van permetre elegir l'escolarització en castellà o en català van fer el ridícul: tothom sap quins pares cultes volen que els seus fills siguin cultes. I la llengua vehicular és el català, per molt que els pesi i els recordi els maleïts Països Catalans (de parla catalana). És clar que, segons ells, el català no és la seva llengua, que la seva és la que parlen els pradrins (a Menorca els diem avi i àvia i, de moment, no ens hem identificat rallant una llengua nova). I parlen baleà amb vergonya, ja que s'autoodien en allò més propi i es consolen creient-se ells mateixos cosmopolites.

Explic això perquè a les Illes, atesos els problemes que tenim, més que separar i trencar la societat amb debats que satisfan uns pocs i sorollosos hooligans, si volem treure el cap com a comunitat, contràriament al que fa el president Bauzá, necessitam treballar moltes complicitats internes i no agreujar les diferències. Necessitam que l'escàs capital humà de què disposam empatitzi amb un projecte que ens situï al món. Necessitam reforçar el capital social malmès per una immigració massiva i volandera, en general poc compromesa amb el país. Necessitam una veu forta per fer valer qui som (quelcom més que una societat de nou-rics!) davant d'una administració estatal que, com reconeixia fa dies el mateix conseller d'Hisenda del PP, ens retorna cada any mil euros menys que als extremenys, tot i que les nostres contribucions estan un 25% per sobre de la mateixa mitjana espanyola.

A les Illes, la població és de poc més d'un milió d'habitants i no ens podem permetre cap vendetta política, ideologies radicalitzades i el lideratge desarrelat de la realitat del país per instal·lar-nos en l'emulació de la pitjor de les polítiques partidistes peninsulars. Com amb les cessanties vuitcentistes: guanyen els uns i arrasen en contra dels altres; canvia el conseller de torn i canvien tots els càrrecs, fins a la gerència dels centres sanitaris i a la direcció de les escoles. Com si ens poguéssim permetre reemplaçar uns per uns altres, com si anàssim sobrats de capital humà.

en una Comunitat en què la societat ha de completar privadament tot el que no prové de l'acció pública (societat de peatge a la sanitat, educació i serveis socials), calen complicitats més que mai entre societat civil i política; marcs estables de convivència transparents, contra les corrupteles, amb sistemes de seguiment de les polítiques com més transversals millor. I què fan el president José Ramón Bauzá i la consellera Juana Mari Camps? Doncs trencar ponts de convivència: contra els docents ara, contra bona part de la classe empresarial del Cercle d'Economia, amb molts dels que han de ser els seus millors ambaixadors per construir un futur per a les Illes. Un futur no tan sols més sostenible en el model econòmic i mediambiental, sinó també més solvent, amb capacitat per afrontar els nous reptes que es presenten en societats fràgils com les illenques amb la millor de les respostes possibles en cada cas. I en aquesta construcció, na Juana Mari i en José Ramón necessiten la complicitat de molts; tots sols no ho faran i menys encara confrontant la gent. I si ho intenten fer, com hem vist, provocaran un pastís de dimensions desconegudes. Tot i que se surtin amb la seva, hauran erosionat allò més volgut i potent per fer país: la cohesió de la comunitat.