El canvi espanyol

El ritme dels esdeveniments és cada cop més accelerat, pel que fa al procés que ha de dur Catalunya a començar una etapa nova en la seva història contemporània. Els darrers anys hi ha hagut un canvi en profunditat en les mentalitats de la majoria de ciutadans del Principat i allò que abans era minoritari, o podia aparèixer fins i tot com a marginal o merament testimonial, avui ocupa ja, plenament, la centralitat de la política catalana i la seva influència s'estén cap a la resta de Països Catalans. Agradi o no, aquest és el “tema” de conversa per damunt de qualsevol altre. Amb el pas dels anys s'ha anat produint aquest canvi, de manera que, talment una pluja fina, imperceptible, al final t'adones que duus el cos amarat, d'arguments per a la sobirania, en aquest cas. La nova majoria social per la independència és d'una diversitat extraordinària i no podia ser d'altra manera, ja que la mateixa composició demogràfica de la societat catalana, té com a tret fonamental, justament, la seva pluralitat interna. Són diversos els orígens geogràfics, les ideologies polítiques, les llengües familiars, les confessions religioses, l'estatus social, els models econòmics, les preferències esportives, l'indret de residència... Allò que és comú és el desig majoritari d'assumir, sobre les pròpies espatlles, la responsabilitat d'administrar el nostre futur, sense dependències de cap altre país, en el gest màxim de maduresa civil.

Fa tot l'efecte que, a Espanya, ni amb un pla preparat per a aquesta comesa, podrien fer-ho pitjor. La llengua catalana, tot i la seva oficialitat, és escandalosament minoritària a l'administració de justícia, absent de les institucions pretesament “comunes” de l'Estat i de la UE, perseguida per utilitzar-la davant la Guàrdia Civil amb pena de presó per haver-ho fet, al País Valencià, arraconada a les aules a les Balears, canviat el nom a l'Aragó i, permanentment, sempre amb l'ai al cor, patint per veure quina serà la pròxima agressió. Alhora, escanyats amb un dèficit fiscal insuportable i unes inversions estatals ínfimes en infraestructures o pendents de realitzar, mentre a Espanya regna l'alegria administrativa, la qualitat de vida de la gent ja se'n ressent directament, de forma ben negativa. Espanya no ens serveix com a Estat, ni per assegurar-nos un estatus de benestar bàsic, ni per garantir-nos l'expressió nacional de la cultura. Espanya, doncs, no ens serveix. I no canviarà amb nosaltres, perquè ho duu en el seu ADN constitutiu com a Estat: l'al·lèrgia absoluta a la diversitat interna, expressada, sobretot, en forma de catalonofòbia.

Però, sense Catalunya, Espanya continuarà tenint un problema, i gros. Si vol continuar retenint territori i que ningú més no en toqui el dos, haurà de fer canvis en profunditat, altrament, amb els hàbits de sempre, al final no voldran formar-ne part ni a Quintanilla de Onésimo (Redondo, per a més detalls). Espanya coneix avui un dels moments pitjors de la seva història. Té una imatge internacional pèssima, amb una casa reial devaluada per problemes econòmicofaldillers, un govern desprestigiat amb un partit amb els seus dirigents sospitosos de corrupció, uns líders polítics monolingües, un sistema judicial retrògrad i amb ínfima cultura democràtica, un sistema bancari connectat amb les elits polítiques, una cultura del frau, la mà a la caixa i “viva la virgen” i unes classes populars i mitjanes sobre les quals recau tot el pes d'una manera de fer fatxenda, predemocràtica i aprofitada. Si Espanya vol continuar existint d'una manera o altra en el futur, haurà de fer un canvi històric i tractar ben diferentment la pluralitat nacional i lingüística que encara li quedi, sense hegemonies castellanomadrilenyes, ni imposicions lingüísticoculturals, i, sobretot, haurà d'elevar els espanyols a la categoria de ciutadans de ple dret. Només així, en el futur, pot tenir alguna possibilitat de redreçar la seva situació i adquirir un cert grau d'autoestima. Altrament, l'últim que apagui el llum.