Els moderats
Completament d'acord amb la frase d'Agustí Colomines, en l'article publicat en aquest diari el passat dia 26: “Sense els moderats és impossible anar enlloc. Però el moderantisme no és patrimoni ni d'UDC ni del PSC ni dels defensors mediàtics d'aquesta tercera via que, a diferència del sobiranisme tout court –que inclou moderats com un servidor o el president Mas–, necessita un aliat a Espanya que no té.” Justa la fusta: ni la consulta ni la independència seran possibles ni desitjables sense comptar amb els moderats, però és que, a més, hi ha molts moderats dins del sobiranisme. Pujol i Mas, per començar. És fals, doncs, que les “terceres vies” del PSC o de Duran i Lleida siguin les úniques manifestacions de moderantisme a Catalunya: hi ha un sobiranisme centrista, constructiu, inclusiu, pragmàtic i realista. Ara ja no és possible acusar el sobiranisme català d'infantil, de massa romàntic o d'il·lús.
Qualsevol persona que hagi llegit Cambó, o les seves memòries, s'adonarà de seguida que ell es considerava un radical. Defensava la moderació en les formes, aquell suaviter in modo que el va dur a molts èxits en favor de l'autogovern de Catalunya, però es considerava un home de conviccions fortes. La qual cosa el portava a afirmar que un monument a la República, com el que va presidir la plaça del Cinc d'Oros (Diagonal amb passeig de Gràcia) abans de ser transformada en monument al triomf de Franco, era un monument a la ingenuïtat. Cambó no confiava en el federalisme, en part perquè sempre anava de la mà d'estranys companys de viatge com Lerroux o com el PSOE. Cambó, a principis de segle, sabia copsar el pols del carrer i endevinava l'atmosfera a Catalunya: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes...”, com relatava Joan Maragall el 1907. “Que no ho veieu? És un alçament”. Cambó, el jove moderat, va ensumar l'ambient i va liderar-lo.
Però, amb els anys, Cambó va perdre aquest lideratge. Per una raó senzilla: quin és el problema de ser un moderat? Doncs que a Espanya no n'hi ha. O que n'hi ha pocs, o que no estan organitzats, o que són companys de viatge irregulars. I com que no hi ha moderats a Espanya, les propostes reformistes o federalistes sempre arriben des de la perifèria i mai no troben resposta a Madrid. Avui això ja es comença a veure amb la fredor que ha rebut la “via” de Duran per part dels portaveus del PP, o amb la tònica de la llei Wer”. Cambó, en implicar-se massa amb l'Estat espanyol, només va trobar silenci allí i acusacions de traïció aquí. Havia perdut el pols del carrer. El sentit de la realitat. El realisme.
I malgrat tot, plantejar avui una “tercera via” té una funció útil, ho sembli o no: la de sumar encara més moderats a la causa de l'autodeterminació. Si Cambó hagués sabut que la sordesa de l'Estat espanyol seria tan gran, hauria previst la cocció ràpida de la victòria de Macià i s'hauria sumat a les tesis més ambicioses. Va fracassar no per massa pragmàtic, no per massa moderat, sinó per massa il·lús. Preveig que tant Duran com el PSC o qualsevol altre que plantegi vies intermèdies no trigarà en arribar la decepció i la constatació que no hi ha via intermèdia possible. Per què? Per allò que Cambó no va saber preveure ni endevinar: que a Espanya no hi ha moderats. O com a mínim no n'hi ha en aquest assumpte. “Que no ho veieu?”
El president Mas lidera una formació moderada, que pot acreditar haver fet tots els intents de resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya. Ep!: de la mateixa manera que ERC va fer el mateix intent amb les esquerres espanyoles, en l'època de Zapatero al balcó de la Generalitat. ERC tampoc no se'n va sortir, ni amb l'Estatut del 2006 ni amb el del 1932. No han funcionat ni la “via Majestic” ni la “via Tripartit”, com ja no havien funcionat ni la “via Maura” ni la “via Azaña”. Aquestes últimes dues van acabar amb dictadures. El fracàs de les vies modernes, de ben segur, només pot tenir un desenllaç democràtic. I realista. No tinc cap dubte que Duran, com tants altres polítics que creuen en reformar Espanya, guanyaran molt en realisme durant les properes setmanes. I aleshores, per primera vegada en la nostra història (vet aquí la clau del triomf), ja hi serem tots.
