‘Antes roja que rota'

Podria ser divertit si no fos perquè estem instal·lats en la ruïna i la cosa no pinta gens bé a mitjà termini. La misèria ha aparegut en tot el seu esplendor i les màscares han caigut. La gent s'ha manifestat massivament i les reivindicacions no es queden en exclusiva en el terreny econòmic. Cansats de l'insult continuat i d'una discriminació cultural escandalosa, la gent d'aquí ha dit que prou, fos qui fos la seva procedència i ideologia, si és que encara es poden fer servir aquests termes i no han quedat antiquats o al bagul dels records.

Els espanyols, com sempre: els socialistes, amb les seves ambigüitats, que els estan fent perdre els seus militants, i el PP, amb la línia dura, provocadora i insubstancial, devots del passat imperial, de l'España va bien i altres eslògans que els connecten amb l'etapa més rància del passat del país. De totes les bajanades que he sentit aquests dies, m'han agradat les manifestacions dels unionistes, que apel·len a aquell “antes roja que rota”, que va signar el malaguanyat José Calvo Sotelo, de la mateixa família que el president del govern de la transició Leopoldo, que va fer famosa una altra frase, que es diu que l'hi va ordenar a la seva secretària: “Si me llaman, diga que no estoy.” Una consigna o un estat de l'esperit que es podria identificar amb aquesta mena de ninot anomenat Mariano, que posa unes cares impagables i repeteix la lliçó com un excel·lent opositor a funcionari de l'Estat. Els polítics tenen un problema perquè, si el fenomen no es desactiva, la majoria ja no es conformarà amb les engrunes, ni voldrà que es perpetuïn els privilegis dels poderosos. Qui va dir que s'havia acabat la història?