Els boletaires i la taquilla

A Gar­rigàs, a ca l'Enric, un esta­bli­ment bar i botiga, els dis­sab­tes i els diu­men­ges al vol­tant de les deu del matí s'hi sol ani­mar una tertúlia man­tin­guda pel pro­pi­e­tari i els que ens hi asse­iem per tal d'inge­rir cafè ser­vit segons la pre­ferència de cadascú. Algú diu que es fan bolets i de seguida es plan­teja la qüestió: han de pas­sar per taqui­lla els bole­tai­res? De cap manera, sem­pre s'ha anat a caçar bolets i mai no s'han posat taqui­lles al bosc. És clar, però fins fa pocs anys hi havia qua­tre gats que collien bolets, i encara eren gai­rebé tots de poble i sabien estar en la natura; ara la massa de bole­tai­res ha esde­vin­gut con­si­de­ra­ble i això vol dir que, com a mínim, el sim­ple tre­pig a què hom sot­met el llit de fulla­raca –el gene­ra­dor de vida del bosc– resulta des­truc­tiu per inten­siu, això sense comp­tar els casos de sal­vat­gisme deli­be­rat, indo­lent abandó de dei­xa­lles, mal ús de vehi­cles per acce­dir-hi, i tot això implica vigilància, con­trol, peda­go­gia... i, és clar, costa diners. Però és que aca­ba­rem pagant per tot! I bé, paguem per apar­car en llocs per­fec­ta­ment públics com ho són els car­rers de les ciu­tats i els espais que que­den rere les plat­ges; paguem per acce­dir a un WC urbà, sigui en un cafè o en les cabi­nes que, amb sort, hom pot tro­bar; a vila paguem per beure aigua –aigua!– perquè no hi han dei­xat cap font, i natu­ral­ment paguem per pren­dre una cer­vesa, per anar en metro o fins i tot per obte­nir un docu­ment públic. Lla­vors fa de mal exi­gir que hem de dis­po­sar gratuïtament no només de bolets, sinó també d'espàrrecs, car­gols, romaní, etc. pre­sos d'uns espais –bos­cos, mar­ges, este­pes– que no són pas públics, essent la majo­ria dels pro­pi­e­ta­ris a penes menes­trals; algú ha vist com solen que­dar les plan­tes i els cor­ri­o­lets d'un hort tre­pit­jat per mitja dot­zena de car­go­lai­res poc després que hagi plo­gut? Altra­ment, avui bé que es troba nor­mal, accep­ta­ble que els caçadors paguin per exer­cir en els ter­mes muni­ci­pals, i no sem­pre ha estat així, fa poques dècades no hi havia cap limi­tació per exer­cir la caça perquè els pocs caçadors ho eren, for­ma­ven part del medi, el conei­xien i el res­pec­ta­ven; quan diguem-ne caçar va tenir l'èxit que avui tenen també els bolets, als diguem-ne caçadors els van aparèixer les nor­mes i les taxes. Però si per collir un cis­tell de bolets hem de pagar... Segu­ra­ment, i els mit­jans ja en par­len, es poden esta­blir preus segons cate­go­ries: els “indus­tri­als” que se'ls venen, els “pro­fes­si­o­nals” que n'omplen el male­ter del mono­vo­lum, els domin­gue­ros, els oca­si­o­nals...