Del mar a la muntanya

Fa uns sis anys va venir a regir la parròquia de Lloret un tàndem format per Mn. Josep Maria Castellà i Mn. Jesús Calm, companys d'estudis al seminari i, segons veus, els dos únics antics seminaristes d'aquella promoció que seguien com a capellans. En temps d'escassedat de clergues, tenir-ne dos era un luxe i els feligresos ja vèiem que això no duraria. Del tàndem en dèiem amb bon humor la Sagrada Família, perquè l'un es deia Josep Maria (el rector) i l'altre, Jesús (el vicari). Mn. Jesús venia de Santo Domingo, on havia passat uns anys com a missioner, seguint, sense saber-ho, la petja d'un il·lustre lloretenc, el canonge Narcís Domènech i Parés, que formava part del capítol de la capital de l'illa al voltant de 1865 i es movia dins l'òrbita del pare Antoni M. Claret, personatge influent, llavors, per la seva condició de confessor de la reina Isabell II, a Madrid. (Després d'haver llegit a la secció d'El Punt Avui dedicada als Borbons els detalls dels excessos amorosos de l'esmentada reina, entenc que al pare Claret el fessin sant). Mossèn Jesús ha passat sis anys entre nosaltres sembrant la seva bonhomia, la seva disponibilitat, l'interès pels temes culturals, la seva franquesa i obertura a tothom, que ha anat des de veure'l ballar sardanes a la plaça fins a promoure activitats beneficioses per a tothom. En particular, l'hem tractat dins de la recentment nascuda associació d'Amics de l'Orgue, que té per finalitat la restauració de l'orgue parroquial, un dels pocs que queden de l'època romàntica. Segons ell, en venir a Lloret, pretenia accentuar l'acció pastoral en els barris perifèrics del nucli urbà. Però els anys i un accident fortuït en moto li van restar forces i ha acabat desitjant un recés menys problemàtic i més tranquil. El bisbe li ha donat tres parròquies mancomunades: Amer, les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, més un serrell format per Sant Quirze de Colltort, Sant Miquel de Pineda, les Encies i la Mare de Déu de la Salut. Tal com li deia jo en un vers humorístic de comiat, més que un destí concret, això és tot un latifundi. De feina, en tindrà. Encara que no sigui una llarga vida entre els lloretencs, el seu bon tarannà havia reeixit i el seu adéu ens ha deixat aquell pessigolleig al cor que resta quan ha sorgit un afecte espontani. Ha tornat a les seves arrels (és fill del Mallol, a la vall d'en Bas, tocant a la vall d'Hostoles). Ha fet allò de “roda el món i torna al Born”. I, a més, ha pujat d'estat. Ara exercirà de rector. Enhorabona a ell i als seus nous feligresos i fins sempre.