Umberto Eco: interpretació

“Un narrador no hauria de facilitar la interpretació de la seva feina. I si no, no hauria d'escriure una novel·la, que és una màquina de generar interpretacions”, diu el piemontès Umberto Eco (1932), escriptor i filòsof expert en semiòtica. Dins la nova avantguarda, Eco aposta pel collage, les cites i la ruptura amb els motlles tradicionals. Tota informació és important si està connectada a una altra, generant ponts de significat, versions múltiples i nivells de lectura segons el bagatge cultural del lector. Els llibres sempre parlen d'altres llibres. A El nom de la rosa (1980), novel·la oberta minada de cites d'autors medievals, Eco crea Guillem de Baskerville, en homenatge doble a Arthur Conan Doyle i al franciscà Guillem d'Ockham. El personatge és un frare encarregat d'investigar els crims que tenen lloc a l'abadia benedictina on arriba amb el seu deixeble Adso de Melk, el narrador de la història. Per Eco el món és un enigma innocent que s'ha convertit en terrible a causa del nefast intent humà d'interpretar-ho tot. James Joyce li representa el pont entre el cristianisme medieval i l'experiència artística contemporània: la creu ja no és dogmàtica sinó polèmica.

D'Umberto Eco, n'he après la creació de capes de lectura. Hi ha escriptors que creiem que hi ha un lector que capta la referència, el joc i la ironia d'una novel·la entesa com un text de textos, amb el que això implica de desafiament i d'exigència. El pastitx de formes i gèneres literaris, la reconstrucció d'estils i registres i el gaudi intel·lectual que suposa apujar el llistó és un acte de generositat cap al lector, considerat un company de l'autor, un igual a qui regalar-li la bellesa del llenguatge.