Lliçons del Quebec (1): Visca la llengua espanyola!

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

l vespre del 30 d'octubre de 1995, quan els partidaris del sí a la independència del Quebec van reconèixer la seva derrota al referèndum, els analistes van ser unànimes en explicar aquest resultat. Els francòfons havien votat sí majoritàriament, però els anglòfons i els immigrants naturalitzats s'havien oposat bastant massivament a la independència. El resultat final, però, va ser molt ajustat i el sí va perdre amb 49,42 per cent dels vots, en un referèndum amb un índex de participació altíssim: 93,5 per cent (gairebé només es van abstenir els difunts que encara no havien estat esborrats de les llistes electorals). Els independentistes van entendre que havien de fer un esforç molt gran per integrar millor els grups socials oposats a la independència, de manera a construir una nació més homogènia i de retop preparar millor el pròxim referèndum. El pròxim referèndum al Quebec encara no s'albira però, d'una certa manera, es podria dir que aquest pròxim referèndum serà la consulta –o les eleccions plebiscitàries– de Catalunya.

És fonamental, doncs, estudiar bé el cas quebequès per extreure lliçons del seu fracàs i, així, no reproduir-lo. És clar que Quebec i Catalunya tenen realitats jurídiques distintes: al Quebec el francès és l'única llengua oficial i, en compensació, els anglòfons tenen un estatus de minoria lingüística protegida. Ara bé, psicològicament i emocionalment, els paral·lels són evidents entre els anglòfons del Quebec i els hispanòfons de Catalunya (per aclarir els termes: un hispanòfon és algú que té l'espanyol com a llengua materna i que l'utilitza en la seva vida diària, eventualment diferent d'un castellanoparlant que és algú que parla espanyol correntment). Se sap, i és una gran notícia, que tant a la manifestació de l'11 de Setembre de 2012 com a la Via Catalana d'enguany hi havia un percentatge notable d'hispanòfons (jo mateix, a l'Empordà, en tenia prop meu, vinguts de Granollers). Ara bé, aquest percentatge, fos quin fos, era insuficient.

Cal tenir clar que el resultat final de tot plegat –independència o liquidació, estat sobirà o regió subalterna– dependrà en gran part del que faran els hispanòfons de Catalunya. Dependrà, doncs, en bona part, del tracte que rep la seva llengua durant aquest procés. I no estic parlant, aquí, de quin haurà de ser el lloc de la llengua espanyola en una Catalunya independent, més enllà del grau de reconeixement legal que exigirà la Unió Europea; parlo d'ara, de la campanya referendària que fet i fet ja ha començat. És clar que un estat català independent tindrà la tasca històrica de garantir la consolidació del català com a primera llengua del país, però ja avui l'èxit d'aquest objectiu depèn de com se sentin tractats els que poden tenir por per la seva llengua materna, quan aquesta llengua és, avui i des de fa tres segles, oficial.

Així doncs, si promoure i consolidar la llengua catalana és el deure primer de tots nosaltres, respectar la llengua espanyola és també una evidència, per consideració humana envers la gent que la parla i l'estima. És també, però, una necessitat estratègica imperiosa: cal que els hispanòfons vulguin compartir el projecte d'independència de Catalunya. Per això les campanyes en favor de la independència haurien de tenir algun tipus de declinació sistemàtica en llengua espanyola. Per haver ignorat els parlants de l'anglès, els independentistes quebequesos van perdre l'ocasió de fer existir el Quebec com a país lliure. És una experiència dolorosa, que Catalunya pot evitar.