Els guanys dels directius
La setmana passada vaig escriure sobre els inversors, que sovint canvien accions –que signifiquen el control de l'empresa– com si fossin cromos. No es pot jugar amb empreses formades per treballadors –persones–, que donen un servei o fabriquen un producte. Els empresaris es poden equivocar, perdre els diners i veure's obligats a tancar, però les decisions no són un joc de daus.
Avui em correspon parlar dels directius, els responsables de la gestió, no els propietaris. Els alts executius i presidents han sortit als mitjans de comunicació en aquests darrers temps no pas per elogiar la seva feina, sinó perquè cobraven uns ingressos milionaris. Hi ha una pila de sous o d'ingressos que resulten escandalosos pel seu volum, però encara ho són més si es donen en empreses que tenen pèrdues, i encara més, si es tracta –o més ben dit es tractava– de caixes d'estalvi, que no tenen una naturalesa mercantil sinó fundacional. És difícil establir la línia fronterera entre uns ingressos generosos i uns d'escandalosos.
En principi, els guanys dels executius es regeixen per les lleis del mercat, però també és veritat que n'hi ha que fan mal a la vista perquè són desproporcionats, quan la diferència entre el seu volum i el dels directius de segon nivell és d'anys llum. Els americans van voler solucionar el problema fa unes dècades amb la creació d'uns ingressos ordinaris i d'uns altres relacionats amb els beneficis aconseguits per l'empresa o la cotització de les accions a la borsa. Una mica com es fa ara amb els jugadors de futbol: si guanyen la lliga, o la copa, o la Champions, etc. Són sistemes que es mantenen, però que han creat problemes quan s'ha comprovat que alguns directius només es preocupaven d'inflar beneficis o de prendre mesures que provoquessin l'alça de la cotització a la borsa en el moment en què s'havien de definir els seus ingressos extraordinaris.
En canvi, a cap premi Nobel d'Economia o a cap professor d'escola de negocis –fins i tot les controlades per l'Església– no se li ha acudit mai proposar que es valorés en termes d'ingressos econòmics el prestigi moral o el bé social vinculat a una empresa. Primer, perquè són conceptes no mesurables, i segon, perquè els accionistes o propietaris dels recursos no en surten beneficiats. Una empresa crearà ocupació si necessita els treballadors o si l'Estat els subvenciona per contractar-los, no per reduir l'atur. Les coses no funcionen per criteris morals, en el món de l'economia moderna.
En el fons de la qüestió, trobem sempre la cobdícia: en els empresaris, perquè busquen una rendibilitat alta per als seus recursos, en poc temps i poc esforç; en els directius, perquè es fan cotitzar en el mercat com si fossin Ronaldo o Bale. En el cas dels directius, hi ha un fet que em preocupa especialment: el que es valora no és la tècnica de gestió, els coneixements, la capacitat de treball, el caràcter dialogant i conciliador, sinó les relacions personals. Hi ha problemes empresarials que es poden resoldre amb una trucada telefònica a la persona oportuna i en el moment adequat, sempre que la faci aquell amic de l'ànima de l'autoritat o el company de llotja.
