Pressupostos que suposen

El fet que el projecte de pressupostos de l'Estat ja s'hagi hagut de rectificar dos dies després de la presentació per un error del càlcul de ni més ni menys 10.000 milions d'euros demostra amb quina precisió estan fets. Això em fa pensar amb allò que diuen: pam més pam menys, respiro pel front. Ara, amb tanta disbauxa de números amb què cada dia ens bombardeja la premsa, sembla com si 10.000 milions d'euros siguin poca cosa. Tant poca, que passen desapercebuts fins i tot als mateixos tècnics autors. Però això és, més o menys, un terç del pressupost de tot un any de la Generalitat de Catalunya; no és cap fotesa.

Fa anys que hem deixat de creure en els pressupostos perquè l'experiència ens ensenya que pressuposar, que és el que fan els pressupostos, és molt subjectiu i quan es tracta de política són molt partidistes, i és per això que ens els hem de mirar més pel que suposen que no pas pel que pressuposen. El projecte de pressupostos que ha presentat el govern espanyol per al 2014 seran canviats més d'una vegada en el decurs de l'any, com passa sempre. De fet, estem a l'octubre i dels del 2013 encara avui ningú es capaç de dir si en complirem el dèficit que van pressupostar. El Banc d'Espanya acaba de dir que ho veu molt difícil, i el govern de Rajoy, com és natural, ho veu assolible.

Però què suposen el pressupostos del 2014? En primer lloc, queda claríssim que suposen un càstig duríssim a Catalunya. Diu el conseller Andreu Mas-Colell que “encara que fóssim bons nois ens castigarien igual”. És a dir, pel conseller d'Economia no podem fer una relació directa entre la causa del procés sobiranista i l'efecte del càstig, cosa que em porta a pensar que hi ha un pressupòsit de recentralització i l'exemple més clar el tindríem amb la comparació de les inversions entre l'aeroport de Madrid i el de Barcelona. I la segona, l'evidència clara que suposen és que deixa sense cap argument, per si encara en tenien algun, els contemporitzadors i els que creien en una tercera via.

La irrellevància de la influència dels catalans a Madrid és total. Ni tan sols l'Alícia Sánchez-Camacho, que a voltes fa veure que és una interlocutora, se'n salva. L'article d'ahir a La Vanguardia, signat conjuntament pel president de Foment del Treball i pel president de la Cambra de Comerç de Barcelona en contra dels pressupostos, deixa clar que avui per avui, pel govern espanyol, Catalunya és una terra a combatre, i els pressupostos no s'han fet amb cap criteri econòmic ni cap criteri de justícia distributiva ni en cap criteri d'entesa. S'han fet amb un sol criteri: la humiliació. Amb el dèficit d'infraestructures que durant trenta anys ens han sotmès, una reducció d'un 25,5 per cent que pressuposten per enguany suposen clarament un càstig. O és que quan la inversió per persona mitjana a Espanya és de 207 euros i la de Catalunya és només de 125 es pot jutjar d'altra manera? És clar, doncs, que hi hagi una decepció fins i tot entre el nucli de la burgesia catalana que intentava reconduir el procés català.

El fet que l'aeroport de Madrid hagi entrat en crisi preocupa molt el govern espanyol, perquè és un element estratègic en la recentralització de l'Estat, que ja ha començat. Per si ja hi havien prou dubtes en el projecte d'Eurovegas, amb un aeroport en declivi, sense els Jocs Olímpics i amb un turisme a la baixa, fa més difícil una decisió positiva. El supòsit econòmic que seria normal trobar-hi, com seria potenciar la inversió en les àrees de fort potencial productiu per sortir de la crisi, no hi són, o hi són ben escassos. I també queda clar que el govern espanyol afronta el procés català amb duresa, gens de diàleg ni terceres vies. Mentre siguem dependents, ells tindran la facultat de continuar-nos empobrint unilateralment. Només cal mirar els pressupostos per entendre clarament què suposen.