Piotr

Les cròniques han informat d'ell com “el primer mort de gana d'Espanya” i se n'ha anat a l'altre barri amb la condecoració d'aquest titular pòstum i l'obertura d'una investigació, que sovint és tan sols el preàmbul de les exculpacions i l'oblit. No duia documentació però ha estat identificat com a Piotr Piskozub, polonès de només vint-i-tres anys, un cos menut de trenta quilos de joventut que ha estat abandonat per la vida mentre jeia en un banc d'un alberg social andalús, sol i desnodrit. Abans li havien servit un últim àpat i havia estat atès en un hospital, tot i que la major part del temps el passava al carrer, que és la pàtria final dels que tenen com a nacionalitat la indigència. La seva mort s'ha produït la mateixa setmana de la tragèdia de Lampedusa, i ens ve a recordar que aquest vaixell a on encara vol pujar tanta gent desesperada fa temps que també va naufragar, torpedinat i vençut a l'alta mar de la crisi i la corrupció. Si la petjada d'un sol home a la Lluna representava el progrés de la Humanitat sencera, la imatge d'un pobre gratant entre les engrunes dels contenidors deu ser també la fotografia d'un fracàs col·lectiu. En el món dels morts de gana ja no queden conquestes socials ni horitzons oberts, només la desesperança dels dies passats damunt el banc d'un alberg social i de les nits desvetllades al dormitori encongit d'un caixer automàtic.

En realitat, en Piotr va morir a conseqüència d'una broncopneumònia, però això és igual perquè tampoc va ser ni la primera ni l'última víctima d'aquest exèrcit derrotat que para la mà a les cantonades de les nostres ciutats empobrides. A vegades els diaris els dediquen un titular però mai en publicarem cap esquela perquè per això fa falta primer que algú et trobi a faltar.