La bellesa del documental

El documental català acaba de traspassar moltes fronteres. Ho hem comprovat amb les estrenes recents de La plaga i de Bajarí. Ha superat la frontera de la correcció per assolir un grau de maduresa i d'innovació que doten d'identitat pròpia el nostre cinema documental. Ha superat la prova exterior als festivals del món. Ha sabut elevar documentals a la categoria d'obres d'art, cridades a formar part de la memòria de la creació audiovisual catalana i universal.

Amb gran satisfacció he viscut aquest final d'estiu l'estrena d'aquests dos films, obres de dues joves directores, signe evident que les noves generacions de cineastes catalanes tenen molt a dir i a proposar en el camp de la creació audiovisual. Les pàgines de cultura i de cinema dels principals diaris han destacat aquesta bona notícia, i els elogis de la crítica i dels espectadors han estat unànimes.

‘La plaga', ‘opera prima' de Neus Ballús, crea aparentment del no-res, des d'un territori minimalista del Vallès, una cruïlla de camins on persones sense atributs desafien les adversitats. El pagès ecològic, el mosso bielorús, la Maria, l'assistenta filipina, la vella prostituta. Un univers de vides creuades per l'atzar que la càmera ens fa estimar i sentir molt pròximes. Retrats inoblidables. Del no-res, però amb quatre anys de treball, Neus Ballús aconseguia l'estrena al Festival de Berlín.

‘Bajarí' (‘Barcelona' en llengua caló), segona pel·lícula d'Eva Vila, reuneix i celebra a ple carrer de Barcelona una de les cultures més entranyables, la dels gitanos catalans i la seva passió pel flamenc. La transmissió de l'art flamenc en la família de Carmen Amaya constitueix el nus de la proposta narrativa. L'evocació de la gran artista catalana, però també del film que la va catapultar a la pantalla –Los Tarantos (1962), de Francesc Rovira Veleta– pren cos i emoció sobretot en la seva neboda-néta, Karime Amaya. Aquesta jove ballarina fou invitada a participar en l'acte institucional de la Diada, després que el film s'havia estrenat a Docs Barcelona i projectat als festivals internacionals.

Desafiant la crisi i l'escanyament de recursos, l'eclosió del documental català és un motiu per a l'espera i l'esperança. No hi ha crisi de projectes ni de talent. Ben al contrari. Hi ha un IVA del 21 i una reducció assassina dels ajuts públics. Però la normalització del documental com a eina única de representació de la realitat avança.

‘La plaga' i ‘Bajarí' no són flors d'un estiu. Palesen la vitalitat d'un gènere que té a Catalunya una tradició pròpia –els cicles de TVC, les programacions d'algunes sales o els festivals Docs– que ha contagiat el gust pel documental de qualitat. Ara bé, aquest dos films apunten més enllà. Beuen d'una tradició catalana d'ampli recorregut amb mestres com ara Pere Portabella i Joaquim Jordà. Una línia que el màster documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra ha anat explorant des de finals dels noranta. De fet, els tres documentals de la primera edició eren ja de referència en aquest sentit: Mones com la Becky (Joaquim Jordà, 1999), Buenaventura Durruti, anarquista (Jean-Louis Comolly, 2000) i En construcción (José Luis Guerín, 2001) marcaren el camí dels nous creadors.

Confesso que algunes de les poètiques i emotives escenes dels dos films em feren recordar l'experiència d'espectador davant un documental únic com Pina, de Wim Wenders (2010). Salvades les distàncies de tema i de pressupost, la impressió m'era familiar. L'espectador és invitat a admirar la bellesa de la dansa de Pina Bausch i del seu cos de dansa. Però l'espectador gaudeix alhora d'una altra meravella: la bellesa de les imatges, de la posada en escena i de la factura del discurs audiovisual. És també la metamorfosi del documental que ens proposen Neus Ballús i Eva Vila: abordar la representació de la realitat des de la bellesa de la hibridització entre realitat i ficció.