Lleis de fum

Es veu que la llei Wert d'educació és una regressió en molts aspectes cap als anys setanta. Es veu que tot torna. Dir-li llei Wert d'educació, tot junt, ja fa una mica d'angúnia, perquè més aviat sembla un oxímoron. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va qualificar-la com la pitjor ofensiva contra el català des del 1978. Entre això i les retallades que amenacen de convertir en estructural la fotografia d'avui a les aules, n'hi ha per llogar-hi cadires: l'altre dia un amic professor em deia que al seu institut tenia classes que vorejaven els 40 alumnes. Què es pot fer amb 40 alumnes adolescents dins d'una aula? Si quan jo anava a escola, als vuitanta, n'érem 30 i pocs i ja era considerada una barbaritat que s'havia de rebaixar.

En les meves etapes d'escola, institut i universitat públiques he passat per no sé quantes reformes educatives. I sense que les pugui recordar fil per randa, es pot afirmar que cap va millorar gran cosa. És malgrat totes aquestes reformes que sóc i som aquí. Som aquí també gràcies a algunes professores excel·lents –en el meu cas, són professores, l'Anna, la Montse, l'Eugènia– que van salvar les tortuositats del sistema, els obstacles d'unes lleis de fum, unes lleis de merda. Sóc una de les primeres generacions que van fer ESO, en un nou institut provisional amb barracons i una estructura per muntar. Gràcies a aquella ESO i a una universitat pública massa calcificada, avui encara he d'apedaçar el meu anglès, per posar un exemple. Aleshores surts a fora i per wertgonya teva comproves que mig Europa –nord i est enllà– es comunica en anglès i comparteix una tradició cultural sòlida, que fins i tot es troba a les llibreries. Aquí ni l'ensumem. A les noves lleis d'educació ni els passa pel cap que haguem d'ensumar cap tradició cultural sòlida perquè ens prefereixen capcots i provincians, només capaços de donar la benvinguda a Mr. Marshalls que ens salvin la vida amb casinos i putiferis. Així tot és més fàcil. Aquesta és la seva reforma educativa.