anàlisi
Convèncer per vèncer
El 12 d'octubre del 1936, “festa de la raça” com els agradava dir als franquistes, Unamuno va improvisar un discurs en el paranimf de la Universitat de Salamanca, de la qual era rector, i va dir: “Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy el sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha.” Estic escrivint aquest article el matí del 12-O i falta poca estona perquè a la plaça de Catalunya hi comenci la manifestació de la “fiesta nacional de España” l'hereva de la de “la Raza”. El subministrador d'ideologia i d'accions polítiques del PP, la FAES, acaba de dir clarament que l'objectiu del govern d'Espanya ha de ser únicament el de vèncer la “locura catalana” i no de convèncer, profanant, com diria Unamuno, el sagrat recinte de la intel·ligència. Espanya tampoc ha canviat tant, té sobrada força bruta.
Només ens cal mirar el números dels pressupostos de l'Estat per veure-hi una clara voluntat de càstig i humiliació. Som un país infidel a qui cal vèncer. Però si després mirem el grau de compliment dels pressupostos, el càstig i la humiliació és la pròpia d'un vencedor cap a un vençut. Ni tant sols hi ha la misericòrdia humana del guanyador, l'objectiu és clar: portar Catalunya cap al col·lapse econòmic, i l'objectiu és tant important que fins i tot cal fer-ho encara que en aquest atac també es perjudiqui Espanya. No hi ha cap espai per al dubte.
Alicia Sánchez-Camacho, suposo que amb tota la bona fe, va anar a Madrid a exposar ni més ni menys el que diu el seu programa electoral de les eleccions passades i que de ben segur que va ser aprovat per la central de Gènova. Allà hom hi pot llegir que defensen per Catalunya un finançament singular i mantenint l'ordinalitat, és a dir, que si en riquesa som els tercers del rànquing, una vegada pagada la retenció de la solidaritat no ens convertim en la vuitena comunitat i renda disponible, com ens passa des de fa trenta anys. La reacció contundent i immediata en contra de la proposta de Sánchez-Camacho de molts dirigents del PP ens demostra fins a quin punt això del diàleg és un impossible quan ni amb els seus i sobre les bases del seu programa electoral l'accepten. Fa temps que ells només volen vèncer.
Des d'aquí, el procés és ben diferent, s'ha començat per convèncer la gent i avui per avui s'està convencent. El primer convenciment és i ha de ser que no hi ha més sortida que la democràcia dels vots, i més del setanta cinc per cent dels catalans ja reclamen una consulta. El unionistes s'emparen en el dret de la no-consulta amb totes les argumentacions entorn de la força, i és que la diferència moral i democràcia, i jo diria el seu punt flac, és que els que volem celebrar la consulta volem que també votin ells, com no podria ser d'altra manera, però ells no volen votar ni deixar-nos votar. “Os falta razón y derecho en la lucha”, com diria Unamuno.
El pas següent de l'estratègia unionista és el de la por i la persuasió. I a tal fi són aquestes trobades amb empresaris catalans, demanant-los que exerceixin el seu poder per aturar el president Mas. Però per persuadir –i tornant a l'Unamuno–, primer cal convèncer, i els incompliments constants, les humiliacions continuades i, sobretot, els números –els empresaris hi entenen molt– els resta la credibilitat per convèncer. Al fet de dir-nos com hipotèticament quedaria Catalunya emancipada, segons la seva visió interessada, seria bo que comencéssim a contraprogramar i dir com realment quedarà Catalunya si segueix l'Espanya de la política actual: culturalment uniformada, econòmicament col·lapsada i políticament irrellevant.
És clar que abans que parlés Unamuno va parlar el general Millán Astray, i havia dit cridant: “A mi la legión”, “Viva la muerte”, “Abajo la inteligencia”.