La racionalitat i la política

“Si la política és  racional, puc canviar el meu vot en cada elecció depenent del que ofereixin els uns i els altres. Però si el que em jugo és la meva identitat, religió o cultura i el que em mou és la por o l'odi, com puc votar pels altres?” És el que diu J.I. Torreblanca en un recent article a El País. És exactament el que està en l'origen del rebuig dels republicans a augmentar el sostre de deute per poder aprovar el pressupost dels EUA i evitar la suspensió de pagaments del govern federal. El líder republicà Boehner està sotmès a la pressió del Tea Party, ala conservadora del partit, que el pressiona per condicionar aquest increment del deute a l'ajornament de la reforma sanitària impulsada pel president Obama. La raó per a ells és clara: aquesta reforma “socialitza” l'economia, aporta als més pobres un servei públic gratuït i va contra els valors de la societat americana basada en l'emprenedoria, l'èxit personal i la meritocràcia descarnada. Caldrà apujar impostos per pagar aquests serveis públics més enllà dels essencials en la visió de Fukuyama: seguretat, exèrcit, justícia, moneda i obra pública essencial. És a dir, els impostos esdevenen una eina per redistribuir la riquesa. És per això que una part significativa del vot republicà, que és profundament ideològic, fidel als seus principis i independent de les conveniències i circumstàncies de la política i de l'economia, s'hi oposa radicalment.

No hauria de ser així perquè res transcendent està en joc i, de fet, la discussió del límit de l'endeutament de l'Estat entra del tot en la categoria de les coses opinables i negociables en funció dels avantatges i inconvenients que cada un percebi d'una i altra alternativa. S'ha de reconèixer que la visió “fonamental” que tenen els republicans de la reforma sanitària és excessiva, però resulta de pas una bona eina per afeblir el president Obama de cara a la confrontació amb els demòcrates en les properes eleccions. Darrere d'aquest  enfrontament es mou la supervivència del polític que la lidera. Si cedeix en el que és considerat ideològic, esdevé un traïdor als valors que representa, en els quals creuen els que l'han votat, i per tant la matisació, la transacció, la negociació és un trànsit impossible que el fa presoner d'un ideari d'ordre superior, intocable, quasi religiós. Si Boehner cedeix perdrà el lideratge dels republicans, com ja va passar a Newt Gingrich en el conflicte amb el president Clinton el 1996.

El debat polític del nacionalisme té similars característiques en tant que defensa valors d'identitat i, per tant, que està més enllà de la racionalitat, del que convé com a individu o com a grup social en cada moment, amb independència que ambdós objectius puguin coincidir en un moment determinat. En la situació actual de Catalunya, amb una reivindicació nítida per un major autogovern, que va fins a la independència, atiada per una concepció centralista del govern central que vol recuperar competències i recentralitzar l'estructura de l'Estat, el xoc ideològic i cultural sembla insalvable. Estaríem, segons Torreblanca, no en la política de la racionalitat sinó en la de la identitat i la ideologia. En aquest cas, més pel que fa al nacionalisme espanyol que el català, perquè les raons del primer són la “impossibilitat política” per l'existència d'un marc legal que els impedeix cedir però no per raons de conveniència o interès de la ciutadania, que és el que, entre altres raons, planteja el segon. Que aquesta “impossibilitat política” sigui real o fictícia, que sigui una excusa més que una raó, és accidental.

És necessari que el debat es quantifiqui i que els inconvenients i els avantatges d'una i altra solució s'explicitin perquè l'elecció de la ciutadania es pugui fer per raons racionals més que  per sentiments, que a mesura que el debat avanci contribuiran al seu enrocament. Però el pitjor en democràcia no és que el debat perdi quotes de racionalitat i les dades deixin pas a les emocions i eventualment a la demagògia; el pitjor és que no hi hagin opcions diferenciades i contraposades. El govern del PP fa una política escassament social, amb un objectiu prioritari de reducció de la despesa i contenció del dèficit, política que suposa una gran pressió per a les rendes del treball i una reducció de les prestacions socials. Aquesta política no aconsegueix els objectius que la justifiquen, perquè el deute de l'Estat creix, la contracció de l'economia continua i l'atur, raó de la reducció del consum intern, puja. És, doncs, una política socialment perjudicial i econòmicament incongruent.

Hi ha polítiques alternatives que consisteixen a incrementar la despesa i la inversió pública, acceptar un dèficit públic alt en els propers anys, impulsar el crèdit a les empreses, repartir més equànimement els impostos per origen de renda, millorar l'eficiència de l'administració pública, etc., és a dir, la política que fa ara el Japó, la que es va fer al Regne Unit el 1945 amb l'arribada dels laboristes al poder, o la que van fer els EUA el 1932 amb l'elecció de Roosevelt com a president. El problema és que malgrat els escassos resultats de la política actual, el partit socialista, a l'oposició, no és capaç de plantejar una alternativa estructurada, global, creïble i decidida per impulsar l'economia violentant parcialment les consignes de la UE, dominada per una Alemanya a qui aquesta política convé perquè li és útil. La carència de la nostra democràcia és no tenir aquesta alternativa a la política practicada pel govern. Les raons són diverses, però el que importa és la manca de fermesa, de clarividència, d'imaginació, de valentia per plantejar-la i sostenir-la, i això té a veure amb la vàlua dels nostres polítics i la independència de criteri dels nostres partits per resoldre els problemes del país. És lògic que les dictadures matin les iniciatives polítiques alternatives per tallar d'arrel la discrepància i evitar que la ciutadania percebi que hi ha camins diferents per resoldre els problemes. Però aquesta lògica no s'aplica a les democràcies, l'essència de les quals és la contraposició d'idees i el debat d'opcions. És aquesta una malaltia greu de la nostra democràcia, i és per això que el temps de l'actual règim s'ha acabat. No hem estat capaços de reformar-lo evitant el seu inevitable envelliment i ens veiem ara abocats a una decadència social i econòmica i a un creixent conflicte social. L'alternativa és  la refundació de l'Estat, qüestió que requereix un coratge i consens que la nostre política ara no té.