Opinió

L'endemà del dissabte

Fart.

Quan tenia vint i pocs anys –una edat en què un sol pren­dre's les coses més a pit– odi­ava el món de l'art, perquè m'enfu­ris­mava que les arts plàsti­ques (a Lon­dres, si més no) es tro­ba­ven enga­bi­a­des i arti­fi­ci­al­ment enca­ri­des per una colla reduïda de mar­xants que paga­ven els crítics de torn perquè escri­gues­sin uns tex­tos sintàcti­ca­ment indes­crip­ti­bles que vore­ja­ven el xar­la­ta­nisme, pre­ci­sa­ment per tal de fer pujar els preus de les obres que els matei­xos mar­xants expo­sa­ven. En comp­tes d'això, l'art, creia jo, havia de for­mar part de la vida quo­ti­di­ana, havia de ser visi­ble a tot­hora del car­rer estant.

Art.

Al cap de ben poc, va començar a ser-ho. El 1981 un home amb el nom sug­ges­tiu de Xavier Prou –però que va pre­fe­rir dir-se Blek le Rat– va començar a uti­lit­zar tre­pes (un tipus de plan­ti­lla) per pin­tar imat­ges de rates, balla­ri­nes i xais a les parets de París. A Lon­dres mateix, el grup anar­co­punk Crass també va uti­lit­zar plan­ti­lles i esprais per omplir la ciu­tat de la seva sim­bo­lo­gia par­ti­cu­lar. El 2004, l'artista gràfic més des­ta­cat de Crass, Gee Vauc­her, va col·labo­rar amb un home que aviat por­ta­ria aquesta anti­co­mer­ci­a­lit­zació de l'art a l'extrem.

Part.

Banksy, que podria ser o no ser un home dit Robin Cun­ning­ham nas­cut a Bris­tol el 1973, ha acon­se­guit com­bi­nar humor, rigo­ro­si­tat artística i un con­cep­tu­a­lisme irònic per crear una obra dis­po­ni­ble a tot­hom qui camini per segons quins car­rers de moltíssi­mes ciu­tats. Entre les seves imat­ges, n'hi ha de nens que ren­dei­xen home­natge a la cadena de super­mer­cats més gran d'Angla­terra; o un poli­cia muni­ci­pal que esnifa cocaïna de la vorera estant; o un vídeo d'un camió d'escor­xa­dor ple de xais i vaques de peluix que mugei­xen i belen des­es­pe­ra­da­ment; o gra­fits com ara “roba íntima bruta – El Musi­cal”. Ara bé, Banksy ha hagut d'enca­rar-se a una para­doxa ine­vi­ta­ble: algu­nes de les seves obres fetes sense ànim de lucre ja es venen per més d'un milió de dòlars. Per això, a Nova York, el diu­menge pas­sat, ell va mun­tar una parada en què venia les seves ori­gi­nals pel preu mòdic de 60 dòlars la peça. Un cli­ent que volia qual­se­vol cosa per tapar les parets de casa seva en va com­prar qua­tre, pagant 240 dòlars, sense saber que en valien 130.000. En fi, gràcies a aquesta mena d'ini­ci­a­tiva, tan estesa avui en dia, des de fa uns quants anys ja no odio el món de l'art. O no tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.