Amic de tots, enemic de ningú
el que volen demostrar, no és sa. Res que sigui excloent ho és
Diumenge passat vaig recórrer una vegada més, a la saviesa del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i gran especialista en els temes relacionats amb la Guerra Civil. El seu llibre La pólvora y el incienso (editorial Península, 2001) conté tot el que cal saber sobre aquella tragèdia i el paper que hi va tenir l'Església. Es tracta d'un llibre documentadíssim, fruit de quaranta anys de treball i recerca. El pare Hilari no deixa res per verd. Els arxius no tenen secrets per a ell. Els escorcolla fins que la veritat resplendeix. I la veritat és que (agradi o no) el motiu principal de l'alçament militar no va ser la defensa de l'Església ni del catolicisme. No són aquests els arguments que apareixen en els primers bans i les primeres declaracions secretes. El que preocupa la “Junta de Defensa Nacional de España” és el comunisme i el separatisme. Ni el general Mola, des de Burgos, ni Miguel Cabanellas, el més antic dels generals i maçó confés, no parlen de la necessitat de defensar l'Església. Tampoc Queipo de Llano, republicà, ni el coronel Aranda, de tradició esquerrana, es mostren preocupats per les esglésies cremades. I Francisco Franco?, us preguntareu. Doncs tampoc. Sense ser pròpiament anticlerical, no era un fervorós creient. Aquesta és l'opinió d'un dels seus panegiristes més entusiastes: Ricardo de la Cierva, el qual deixa molt clar que la piadosa era la seva dona, no ell. Ell, en realitat, era pietosament astut. En una entrevista publicada al Marroc, l'any 1934, declarà que “convenia fomentar i extremar el laïcisme, ja que la religió (que sempre hi ha estat en contra) és el millor estímul per a un alçament”. Qui es va servir de qui? Aquesta és la qüestió. Una qüestió que les beatificacions massives no contribueixen gens a aclarir. Al contrari: sembla que es busqui una impossible justificació a deshora. I hauria de ser al revés: qualsevol moment és bo per demanar perdó. La reconciliació, com ja digué Bernanos, comença pels cementiris.
Em poso en el lloc de les seixanta entitats i els 1.700 firmants que s'oposaren a la solemne cerimònia de diumenge passat, i comprenc la seva decepció. També la sento meva. El cristianisme és amor als altres, sempre i en qualsevol circumstància. A tot arreu, i a Tarragona, més. Per què? Perquè Tarragona té l'honor de comptar amb Vidal i Barraquer, el cardenal de la pau en temps de guerra. A ell dedica el llibre esmentat el pare Hilari. I per a ell foren les millors lloances de dues persones tan dispars com l'escriptor Josep Pla i l'abat de Montserrat Aureli Escarré. Diumenge passat, sense moure'm de casa, vaig trobar perles com aquestes: l'abat Escarré (contestant una pregunta de Baltasar Porcel sobre quines figures catalanes considera de debò importants, per a ell), cita exclusivament el cardenal Vidal i Barraquer. El qualifica d'home “just, serè, de l'exili, profundament religiós, amic dels seus amics, enemic de ningú, amb enorme sentit polític per a conèixer els esdeveniments i els homes”. Per la seva banda, Josep Pla, en el llibre Notes per a Sílvia, explica que l'acaba de conèixer. I es desfà en elogis. Diu: “És exactament el contrari del cardenal Segura; Vidal i Barraquer és un home tendre, tolerant, negociador, optimista, la forma humana més oposada a l'eclesiàstic intemperant castellà: simpàtic, acollidor i enormement cultivat. Sap moltes més coses que els seus partenaires del Govern”. I afegeix: “Heus ací un català catalanista que, a pesar d'estar-ne convençut, ha cregut que, per a negociar, el primer que havia de fer era declarar-se notòriament republicà. Això és el que no van saber fer ni el cardenal Segura ni el nunci apostòlic Tedeschini. Per no parlar de la resta dels bisbes espanyols. Ell, en canvi, ho va saber fer.” Tal vegada això explica que el cardenal de la pau fos el gran absent en la cerimònia de beatificació de diumenge passat: que jo sàpiga, ningú no l'esmentà. Com tampoc no s'esmentà que, la famosa “Carta col·lectiva” de l'episcopat espanyol a favor de Franco va ser signada l'1 de juliol de 1937, una data no pas matinera, sinó prou tardana per poder veure que els cadàvers es trobaven a tots els indrets i no eren precisament d'un únic color. Sempre quedarà l'interrogant sobre per què, els altres bisbes, no tingueren les mateixes objeccions que el cardenal Vidal i Barraquer. A ell li costà l'exili. En el seu testament declara que és innocent de totes les acusacions que se li feren. “Sé qui són (diu) els qui m'han acusat, i el motiu per què ho han fet. Res no els he dit, res no els he de demostrar, i a tots he perdonat i perdono de cor.” Sobre això, cap dubte. Els dubtes són sobre què pretenen demostrar aquestes beatificacions martirials massives que l'episcopat actual ens ofereix. Sigui el que sigui, no és sa. Res que sigui excloent ho és. Un bisbe, com va deixar escrit Vidal i Barraquer, “encara que es vegi perseguit i empresonat, continua essent de tots i es deu a tots”. Vidal i Barraquer segueix sent el gran referent de la guerra fratricida que no es va saber evitar. A Tarragona, el referent va ser absent. Les beatificacions no garanteixen que la veritat cristiana no sigui crucificada. Sempre serà veritat que el “cardenal de la pau” va ser amic de tots i enemic de ningú.
