la columna
Ambaixadora Malala
Coincidint amb la concessió del premi Saharov del Parlament Europeu i el Nobel de la Pau, s'ha parlat molt de Malala Yousafzai, la noia pakistanesa de 16 anys a la qual els talibans van disparar al cap perquè va escriure una web on defensava el dret de les dones a l'educació. La vaig conèixer arran de la concessió d'un altre premi, l'Internacional Catalunya, que aquest any la Generalitat li va atorgar conjuntament amb l'exprimera ministra de Noruega Gro Harlem Brundland. La Malala té una aparença tímida, fràgil, i sembla superada pels esdeveniments. Parla poc, en veu baixa, i la paraula que més repeteix és gràcies. Però quan es dirigeix al públic es transforma, expressa amb molta claredat les seves idees i revela la fusta de jove líder que ha merescut reconeixements internacionals. No li agrada que la recordin com la noia que va estar a punt de morir víctima de la intolerància islamista sinó per la defensa del dret a una educació que no discrimini en funció de sexe. Ara viu a Birmingham, està contenta perquè pot fer la vida d'una noia normal, anar a l'escola i encaterinar-se pels cantants de moda, les últimes sèries de televisió o pel criquet, un esport que només els anglesos i els pakistanesos tenen capacitat per entendre. Volia ser metgessa però l'activista que li bull a la sang ja sap que el seu futur és a la política.
La Malala és l'última d'un reguitzell de premiats planetaris que també han tingut el reconeixement de l'Internacional Catalunya. A la llista hi ha Nobels com Doris Lessing i Aung Sang-Suu Kyi, expresidents com Jimmy Carter i Lula da Silva, músics com Rostropóvitx, escriptors com Haruki Murakami, filòsofs com Karl Popper i catalans universals com Pere Casaldàliga. Noms il·lustres i influents que, com la Malala, poden fer d'ambaixadors al món. I aquest és el camí, encara que a vegades només es valorin les coses ben fetes quan les fan els altres.