Sí, però no al costat de casa
No és una qüestió que tingui fàcil solució i avui forma part d'un munt de debats municipals, sobretot en grans poblacions, on les comunitats musulmanes han format nuclis potents que volen fer front a les pròpies necessitats de culte. Mesquites i oratoris volen fer-se un forat en territori hostil, mentre els teòrics veïns es mobilitzen en funció d'una suposada afectació de l'hàbitat que han guanyat durant anys de residència. Tema complex que supera pel vessant epitèlic allò que podria exemplificar una bona relació ecumènica entre la creu i la mitja lluna.
Darrerament, la comunitat musulmana de Lleida ha sofert la inclemència de la seva provisionalitat, quan durant els dies de la Fira de Sant Miquel no ha pogut utilitzar el Palau de Vidre que li serveix d'aixopluc temporal mentre no soluciona un problema de residència que ja fa una quinzena d'anys que és sobre la taula. I a Mollet el conflicte és en un moment àlgid, quan el consistori precintà les obres d'un nou local de culte, destinat a substituir un anterior local que els quedava petit. L'Hospitalet i Badalona tenen aprovada pels seus plens una suspensió de llicències de llocs de culte, mentre busquen una solució acceptable pel conjunt de la població. Salt també té una mesquita paralitzada a mig fer i a Tarragona fa més d'un any que hi ha un permís d'obres perdut al calaix de les gestions inconvenients.
El problema és complicat, doncs, sigui on sigui; els veïns elaboren ràpidament memorials de greuges quan es tracta de permetre una mesquita o un oratori, al·legant sorolls, inseguretat o simple modificació de l'entorn, però amb el rerefons de tancament al desconegut i de por de situacions conflictives. Mentrestant, s'alimenta un cert racisme latent, fàcil d'engreixar des del discurs abrandat, a vegades en boca de qui més hauria de fer per facilitar la convivència.
És evident que les lleis i els drets generals donen suport a la llibertat religiosa, que passa pel fet de permetre llocs de culte per a les diverses confessions que els necessitin. Però les reaccions veïnals acostumen a moure tots els recursos per evitar una bona relació de veïnatge, oposant-se i fins violentant els espais on hauria de confluir el diàleg. Encara, molts ajuntaments es troben sense idees davant pressions d'una i altra banda. A part d'això, alguns casos de salafisme, detectats en un parell de mesquites, compliquen la recerca de solucions consensuades.
Ara, com idea que avança des de les autoritats municipals, sembla aparèixer una nova fórmula en l'intent de trobar sortides al problema: la solució de portar mesquites i oratoris fora ciutat o a algunes parcel·les extremes dels polígons industrials, en la política del sí però lluny de veïnatge, en allò expressat per l'alcalde García Albiol que “cal portar les mesquites a la perifèria, a un lloc on no molestin”, tot i que pel que fa a seguretat les autoritats pertinents pensen que és millor que estiguin encaixades en el tramat urbà i que fins i tot els casos detectats de salafisme han estat en instal·lacions situades en llocs apartats. Els polígons donen la possibilitat d'espais grans amb pocs veïns o cap, però fan augmentar el sentiment del gueto i de rebuig de la societat, i més quan hi ha fidels que tenen contacte diari amb el seu lloc de culte.
Amb ordenances municipals diàfanes, que tinguin en compte els temes de mobilitat i insonorització, és tan difícil fer conviure els espais de culte en l'entramat urbà? En un país amb una forta immigració extracomunitària, podem viure d'esquena a la realitat multiètnica? Cada cop és més evident que falta molta pedagogia sobre la realitat de la nostra societat canviant i que som davant un repte important. Cal apostar per la convivència i la comprensió, únic antídot contra la xenofòbia.
