Una d'espies
Un dels avenços decisius de la humanitat ha estat l'expansió dels sistemes de clavegueram. Res no seria igual sense la claveguera. Permet fer circular la corrupció fisiològica, pestilent, fastigosa i mòrbida, a un nivell que manté allunyada i canalitzada la matèria execrable, els focus d'infecció, i evita la indisposició dels narius i el fàstic visual. En resum, sabem que la merda hi és, però vivim com si no hi fos, tot i els diners que costa el manteniment. Hi ha moltes variables per identificar el progrés, però cap com la netedat i la higiene indiquen la presència irrefutable de la civilització.
Si passem al territori de la metàfora, sembla que últimament hàgim descobert, escandalitzats, que sota l'aparent harmonia d'uns estats endreçats, polits i democràtics, s'estén una xarxa per on circula un fètid detritus polític en forma d'espionatge. Ara resulta que aquest espia l'altre i que els Estats Units espien a tothom. Potser n'hi ha que hem llegit massa novel·les de Graham Greene o John LeCarré, però els fets reals no haurien de sorprendre ningú mínimament instruït.
A què vénen, doncs, els escarafalls de Merkel, Hollande, Rajoy, etcètera? Per què criden a capítol ambaixadors nord-americans per tocar-los el crostó? No res. Teatre. Ha sobreeixit una tapa de claveguera i ha regalimat una mica de purí emanant fetor. Com sempre passa, tots els veïns d'escala gesticulem i demanem explicacions al president de la comunitat. Ara hi haurà una reunió, es discutirà qui acciona el desembussador i d'aquí a quatre dies tornarem a estirar la cadena del vàter, com si res no hagués passat, còmodament asseguts sobre el mateix femer de sempre.
